divendres, 3 de gener de 2014

CASA VICENS

 

Tipus: Edifici residencial  
Data: 1883-85
Autor: Antoni  Gaudí i  Cornet  (1852-1926)
Situació: Carrer  Carolines, 24
Estil: Esteticisme d'inspiració Oriental 



La Casa Vicens va ser  el  primer  treball  significatiu  de la carrera de Gaudí. La construcció  de la residència estiuenca que li  encarregà Manuel  Vicens,  un comerciant  de rajoles, es va prolongar  en el temps molt  més enllà del previst a causa de les dificultats per  financiar les obres que, per altra banda,  forçaren successives modificacions del  disseny  original.  Una curiositat  a destacar  és que el  projecte,  allunyat  encara de les preocupacions que guiaran  els seus treballs posteriors,  finalitza  el mateix any  que els arquitèctes més influents del  moment  basteixen  les seves  obres emblemàtiques:  Joan Martorell (església neogòtica de Sant  Francesc de Sales),  Josep  Vilaseca (la Casa Cuadros  referent  del  Japonisme) o    Domenec i  Muntaner (Editorial Montaner, receptacle novell  de l'arquitectura de ferro). 

En aquest context  Gaudí  empren la construcció  de la Casa Vicens amb la seva personalitat  arquitectònica encara poc definida. L'edifici es caracteritza per una barreja d'estils  diferents amb el predomini dels recursos orientalitzats com  ara el  maó  vist, els revestiments ceràmics en la façana o els mocàrabs en  els sostres i  en  els intradós de diversos arcs de l'interior de l'edifici. 
El disseny  de la façana representa el  compromís amb  la recerca d'un  nou  llenguatge formal, si  més no, una aposta arriscada empès per la voluntat innovadora que caracteritza l'esteticisme imperant: Una cobertura simètrica inclinada, en forma de W,  situada damunt  d'una galeria que envolta la casa i  un canvi gradual d'intensitat  en la combinació de pedra picada,  maó  vist  i  rajoles amb  motius florals verds i  grocs.  



En les primeres obres de Gaudí - com,  per exemple,  la porteria  i les cavallerisses per a Güell, a Pedralbes (1887)-  ja es constata la intenció  de revolucionar  la composició  dels espais  alhora que adaptar-los al  vocabulari de l'arquitectura eclèctica.  Per  aquest  motiu,  a diferència del que sovint  es propugna en  els manuals sobre Gaudí  i  la seva obra, no  es pot  qualificar  l'arquitecte com  un  outsider, es a dir, una mena de geni  aïllat de les tendències que marquen  l'esdevenir de la arquitectura a la ciutat. De fet  Gaudí,  titulat  a l'escola d'arquitectura de Barcelona en 1878,  estava íntimament  integrat en la corrent  eclèctica més agosarada  que hem  convingut  anomenar esteticisme. Hi forma part  no  només des del  punt  de vista cronològic sinó també  conceptual  ja que les seves primeres obres  no  poden  ser  qualificades de Modernistes.  Per  tant,  no  ha d'estranyar  que Gaudí  en aquest període es  confesses admirador de Joan  Martorell (1833-1906), un arquitecte historicista   de qui  l'interessà la barreja de textures i  de colors, les irregularitats volumètriques i  els efectes d'il·lusió  visual  que més endavant carcacteritzaran la seva obra de maduresa. 



Des del  punt  de vista de l'ordenació  d'espais l'edifici  presenta novetats destacables: La introducció de l'habitació  exterior -una tribuna amb  finestrons  i  paravents movibles sobre un  eix horiziontal- i la doble façana en  el  segon  pis -el tancament  de vidre  situat  darrera de la galeria amb  columnes-.  Tanmateix,  en  relació a la composició  arquitèctonica sobresurt  l'efecte òptic de continuïtat entre el  jardí  i l'habitacle.  El projecte ornamental  respon  fonamentalment  a aquest  darrer  requeriment. Si  tenim  en  compte que  la casa ha perdut  part  del jardí -originariament amb  una cascada d'estil  neoàrab-  s'entendrà millor  aquesta preferència pel  format  esteticista amb  el que Gaudi va pretendrà que l'espai,   integrat  pel jardí  i l'habitacle,  tingués una atmosfera exòtica. Això  explica que les  palmeres esdevinguin  el tema principal  de la casa: Les tribunes creixen en  una progressió  vertical  com  els seus  troncs i  els seus plomalls i  el ritme  dels colors verd i  groc de l'arabesc recreen la superposició  de les fulles de palma. Tot  plegat  contribueix a que l'edifici sembli  una prolongació  del  jardí.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada