Tipus: Edifici residencial unifamiliar
Període: 1893
Autor: Manuel Vega i March (1871-1931)
Situació: Lleó XIII, 15
Estil : Neoàrab
La Villa hispano-arabe, tal i com ho proclama el cartell que hi ha penjat en l'accés a la finca, constitueix un exemple de la imatge peculiar del món oriental que va forjar Espanya a partir dels escenaris del passat hispanomusulmà recognoscibles
en les ciutats del sud del país. Els monuments islàmics com l’Alhambra o
la Mesquita de Córdoba, els mateixos que
havien fet de la península un dels llocs imprescindibles per els viatges iniciàtics del romàntics europeus, van
esdevenir models de referència per els habitatges senyorials que demanava la burgesia en la seva recerca d'una estètica diferent del "gust" aristocràtic.
L’estil neoàrab d’aquestes residències
construïdes en la part alta de la ciutat fan palés la prolongació en el
temps de la concepció romàntica del
Orientalisme i de la seva oposició a l'Academicisme neoclàssic caracteristic dels ambients cortesants. La capacitat evocadora de mons exòtics,
que exciten la imaginació i la traslladen a paradisos llunyans, explica que les recreacions
neoàrab s’apliquessin sobretot a les construccions destinades a l’esbarjo, amb
el propòsit d’esplaiar-s’hi, i que aviat
les fantasies ornamentals abandonessin els espais privats pels quals havien esta concebudes per escampar-se per l'exterior de l'edifici.
La Villa hispano-arabe és un “caprici
excèntric” que barreja elements procedents de diferents referents de l’arquitectura
nassarita i de la cordobesa. En
efecte, el caràcter intimista, abocat a l’interior de la vivenda, no
oferia models per a la façana de manera que el projecte arquitectònic recorre a formes esquematitzades de les filigranes ornamentals per recobrir els paraments de l'exterior. En aquest sentit, destaca la fisonomia de la torre amb arcs de ferradura, ràfec coronat amb merlets de perfil escalonat i la cúpula
recoberta amb ceràmica vidriada. Aquesta torre ens indica que l'edifici s’articula al voltant d’un pati porticat,
ricament ornamentat, que fa
la funció de vestíbul a l'estil de la imatge tòpica del
pati dels lleons de l’Alhambra.
De les visicituds dels residents de la villa hispano-árabe se'n sap molt poca cosa. Per contra l'edifici és interessant pel que te de representatiu d'un corrent arquitectònic que va arrelar a Barcelona per propagar-se desprès a la capiatl del regne.
Les recreacions neoàrabs aplicades als espais de lleure privat tenen a Madrid un llarga tradició i, fins i tot, son anteriors a la
moda que imposa la burgesia catalana a finals
del XIX. De fet, en ambients de caràcter
aristocràtic hi han documentats ornamentacions neoàrabs en una època precedent a la que fem referència: Aquest seria el cas del ganivet àrab del Palau Reial d’Aranjuez, obra de Rafael Contreras –restaurador de l’Alhambra- que el va concebre en 1848 per a la reina Isabel II en un intent de rememorar la sala de las Dos hermanas del conjunt monumental granadí . Altres
exemples coneguts son
el saló àrab construït al
palau de Vistalegre del Marques de
Salamanca, inspirat en la sala de
la Barca de l’Alhambra, o l’alcova Zapater, del palau Alcañices, que avocava l’harem de la sala dels Abecerrajes. Tanmateix, és
per influx de la burgesia catalana que l’estil neoàrab provocarà certa fascinació en l’ambient cortesà de la capital del regne, tot i que
mai aconseguirà substituir les
formes neoclàssiques com a font de prestigi . El palau Xifré –construït en 1862 en un lloc privilegiat del passeig de la castellana- representa, per primera vegada, una construcció plena i exempta de manera que la fantasia arabitzant desborda els limits de les cambres privades. Aquest palau fou la residencia de Josep
Xifré, fill del conegut indià barceloní Xifré Casas, qui confià el projecte a l’arquitecte
francès Emilé Boeswilddbald, d’acord
amb els canons de la moda seguida arreu d'Europa i que la
burgesia catalana adopta per aixecar les seves residències en els espais alliberats de Barcelona després d'enderrocar les muralles. La villa Hispano-arabe forma part d'aquestes construccions que van influir en el model d'arquitectura palatina i que van marcar un estil diferent a l'hora de projecctar-les sense arribar mai a ser predominant.
Pel que fa a
l’autor del projecte, Manuel Vega i March, posseeix una biografia arquetípica de la fornada
d’arquitectes titulats a l’Escola de Barcelona. Nascut a Granollers i
fill de l’ajudant d’obres publiques
de la Diputació de Barcelona, es gradua en 1892
i, després, segueix un fulgurant “cursus honorum” que el portarà a exercí de professor a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, d’acadèmic
a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi des d’on fa el salt a la Real Academia de Bellas artes de San Fernando,
culminant
la seva carrera en 1930 com a President de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. Val a dir que a banda d’ostentar el càrrec de Director de l’Escola de Belles Arts
de Barcelona entre 1920 i 1931 i formar
part de la Junta de museus, institucions clarament alineades amb el ideari
noucentista, Manuel Vega i March
destaca per haver estat el
fundador en 1897 de la
Revista “Arquitectura i construcción”, una publicació
que pel fet de coincidir amb l’expansió
del modernisme en l’edificació i en les arts decoratives esdevé caixa de ressonància d’aquella tendència artística exercint una notable influència, tant
des del punt de vista doctrinal com de la tècnica, fins a 1922, coincidint
amb el període en el qual Manel
Vega i March exerceix de director.
M'agradat molt aquest article i avui 5 de juliol de 2015 he anat a veure aquest edifici, per un motiu personal: sóc l'únic net de Manuel Vega i March. Fa uns anys vaig ser l'invitat al centenari de l'església de San Juan Bautista de Arucas (Gran Canaria) que va ser la seva gran obra, una meravella! Oriol el meu correu és jmpey2008@gmail.com
ResponEliminaCelebro que t’hagi agradat el que he escrit sobre la Vila Hispano-àrab que va construir el teu avi. En el blog, en la part dreta, hi trobaràs un enllaç amb el facebook “art orientalista”. Et suggereixo que hi accedeixis perquè hi ha un article que en parla de l’interior de l’edifici i dels seus inquilins actuals. Penso que no et decebrà, ans el contrari.
EliminaD’altra banda, t’agraeixo que m’hagis donat la teva adreça de correu electrònic. Pots estar segur que un dia d’aquest et demanaré informació sobre el treu avi (De fet, tinc entre mans un projecte que podria requerir algun tipus de col•laboració).
Hola Oriol,
ResponElimina¿Cómo estás?
Me ha hecho ilusión ver esta entrada sobre la Villa Hispanoárabe, es una joya. Te paso el enlace de un artículo centrado en la casa que publiqué en Res Mobilis sobre su historia y decoraciones interiores, por si te interesa:
http://www.unioviedo.es/reunido/index.php/RM/article/view/10454
Sí que se conocen los sucesivos residentes que habitaron en ella. Lo estudié en profundidad en mi tesina. Si te interesa dímelo y te paso información encantada.
Un abrazo,
Clara Beltrán
Hola Clara,
EliminaMe alegro de reencontrarte aunque sea en la realidad digital. He leído tu articulo y me ha parecido muy interesante, pero sobretodo revelador ya que desconocía la existencia de un estudio sobre los diferentes propietarios que ha tenido la casa. Por ese motivo, he linkado tu pdf a mi entrada en el blog. Te estoy francamente agradecido.