diumenge, 24 de gener del 2016

CAL NOI BAIAU




Tipus:  Edifici  residencial  
Període: 1888-1910
Autor:  Desconegut 
Situació:  Plaça de la Vila, 11
                     Vilassar  de dalt 
Estil:  Neoàrabe                 




Aquests edifici  es va aixecar en el solar que ocupava l'antiga Casa Consistorial de Vilassar de Dalt.  El terreny era erm  des que s'havia cremat l'edifici municipal i ,  per això ,  en  Josep  Piferrer i  Pintó, conegut a la vila com el noi Baiau,  el  va adquirir  en  pública subhasta el  14  de juny  de 1887.  Amb   aquest  malnom  la gent de Vilassar de Dalt es referia a  un personatge excèntric,  d’aspecte efeminat i  aficionat al transformisme, que havia tornat  de "les Amèriques”  més savi que ric.  Gran activista de la cultura local   formà part dels dotze socis fundadors de la Societat de la Massa,  es a dir,  d'aquells prohoms de Vilassar que van  decidir construir  un teatre en  el café que havia servit d'espai escènic i  on uns anys abans en Pifarrer havia adquirit  celebritat entre els seus veïns  com a director, actor i escenògraf de comèdies.   


Cal  Noi  Baiua,  conegut també com a “Casa Mora”o Cal Vitissi, destaca per la balconada estrafolària que sobresurt de la  façana de  manera ostentosa, sense  continuïtat en els  laterals.  El  conjunt esta concebut  per ser vist de front  per la qual cosa les dues plantes, d’arcs plurilobulats que descansen sobre columnes amb capitell  arabitzant,  son coronades per un terrat  estret amb  teulada d’una sola  vessant rematada amb  merlets escalonats. La galeria, de fet, és dissenyada com una gran escenografia que ressalta l'aspecte d'un  edifici de factura molt modesta 

    

La casa és el  capritx d’un indià amb ganes d’enlluernar als seus coreligionaris,  tot  i que no va arribar a veure-la acabada,  doncs  la seva mort - sobrevinguda el  1897- li ho va impedir. Tanmateix aquest  deliri contrasta amb el clixé d'edificis de caire tropical envoltats de palmeres que tots imaginem que son  les cases d’Indians. Val  a dir, però,  que els  indians mai  van crear  un patró constructiu específic,  diferent a les  corrents estètiques imperants en cada època,  de manera que  s’entén que  en Pifarré  fes servir el “neoàrab”  alhora d’impressionar als seus coetanis amb  una bona dosi  d’Exotisme.      


 

2 comentaris:

  1. Suposo que el neoarab va ser inspirat pel colonialisme dels veins europeus i afavorit per la climatologia. Almenys en aixo resulta mes conson que les mansions estil nordic de sostres molt inclinats

    ResponElimina
    Respostes
    1. L’orientalisme constituïa, certament, un paradigma estètic de referència a Europa en plena era colonialista de manera que no era un fenomen estrictament espanyol o català. Ara be, del teu comentari (no saps fins a quin punt t’ho agraeixo) es desprèn un altre ordre de consideracions que sovint han estat bandejades per la història de l’art. Em refereixo a la influència que va tenir en l’arquitectura moderna un element constructiu tradicional, característic de la mediterrani a, com és la coberta plana. Sovint es considera que el racionalisme arquitectònic (banhaus) el va incorporar a partir de l’ús del formigó o de la concepció funcional dels espais, però qui pensen això obliden l’atracció que van exercir el nord d’Àfrica en arquitectes de referència per aquella tendència com van ser Mies Van der Rohe o Le Corbusier.

      Elimina