TORRE D'UTEBO

Tipus:  Edifici  recreatiu

Període: 1929

Autor:  Francesc Folguera i  Ramon  Raventós

Situació: Poble Espanyol,  Plaça Saragossa,   

                    Av.  Francesc Ferrer i  Guardia,  13

Estil:  Neomudejar  

Aquest campanar  és una còpia  d’un  dels millors exemples de l'estil mudèjar aragonès. Es tracte d’una construcció efímera, sense  funció arquitectònica,  que va ser  aixecada per l’esbarjo dels visitants del Poble Espanyol.  Cal recordar que aquest complex va ser construït l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona. Concebut des d'un primer moment com un immens  pavelló consagrat a l’art hispànic  pretenia  donar a conèixer el "model ideal" de cadascuna de les tradicions constructives que es poden  identificar  a la Península Ibèrica.  Per aquest motiu es van reproduir, a escala real, 117 edificis,   reunits  per regions de manera  que conformava una mena de parc temàtic molt  al  gust  d'aquella època.  Al  plantejament  teòric original de l'arquitecte Puig i Cadafalch  li van donar forma els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Raventós, amb la participació del crític d'art Miquel Utrillo i del pintor Xavier Nogués. El Poble Espanyol es va construir en  el  temps record de tretze mesos i  tenia data de caducitat,  doncs  havia de durar el mateix que l'Exposició Internacional; No obstant,  i contra tot  pronòstic, ha subsistit  fins avui  dia gracies al  fet  que va esdevenir amb el  temps  una atracció  turística.

La torre d’Utebo del Poble Espanyol és un artifici de cartró-pedra que reprodueix  mimèticament el famós campanar d’aquesta localitat  propera a Saragossa. De base quadrada i cos superior octogonal, guarnit amb traços  geomètrics de maó i plafons de ceràmica vidriada, fou  construïda ,  en 1544,   pel  mestre d’obra Alonso  Leznes.  La Torre constitueix , en si mateixa, un superb   exemple d’estil  mudèjar que es va desenvolupar a la Península ibèrica entre els segles XI i  XVI.

Malgrat l’evident  impacte sobre l’arquitectura catalana que tingué el  Mudèjar  sobta el poc interès atorgat aquest estil  alhora de fixar  la seva responsabilitat en el desenvolupament  del Modernisme. Alguns teòrics de l’arquitectura  pretenen explicar  aquesta llacuna epistemològica  reivindicant la singularitat de Catalunya en el  context  hispànic. Ara be,  els esdeveniments semblen desmentir el supòsit   ja que Catalunya, certament poc impregnada pel passat hispano-àrab i amb l’atenció fixada en altres horitzons, no escapà a la influència del mudèjar renovat de finals del segle XIX. una simple observació d’edificis coneguts d’aquest  període permet identificar  l’empremta  neomudejar: Aquest seria el cas de la Editoral Muntaner i Simò de Domenech i  Muntaner, la casa Vicens de Gaudi o  l’església de les Saleses de Joan Martorell, però els exemples d’edificacions anònimes, típiques de l’arquitectura popular, que incorporen  elements característics  d’aquest corrent historicista son  innumerables i estan  escampats arreu  de la ciutat. Fins i tot és pot  afirmar, tot i mantenint certes reserves, que  el neomudejar  va desbordar l’eclecticisme arquitectònic en la seva transició cap el Modernisme. La importància que va tenir aquest “revival” sobre els arquitectes catalana, desprès del paper determinant que jugà en l’arquitectura del maó durant l’Exposició universal de 1888, només es pot explicar per la  deliberada recerca d’un nou llenguatge formal. Aquells arquitectes que prioritzaren el maó en el seus projectes constructius estaven rastrejant en un període de la història de Espanya caracteritzat  per la fusió de les tradicions àrabs i  cristianes  medievals .  L’exposició Universal, certament, va posar de relleu el ressorgiment del mudejar , subratllant aquell  aiguabarreig estilístic riquíssim en matisos i amb un poder expressiu molt superior a qualsevol altre localisme,  però  és,  sobretot,   la seva fusió  amb la nova arquitectura del  ferro i el vidre, que triomfa a Europa i  els EEUU amb el terme  “art noveau”, el  que provocarà  aquella amalgama particular de la que naixerà el Modernisme.      

La raó, sovint invocada, segons la qual aquesta influència és deguda a la creació tardana (1871-1875) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona,  també  s'ha de matissar. De fet,   molts mestres d’obres que es distingiren en aquest  tipus “neo” del historicisme arquitectònic havien efectuat els seus estudis en la capital d’Espanya. Ara be, son els ideals de la Renaixença, les aspiracions a viure en plenitud la cultural pròpia, allò que impulsarà a Catalunya  a distanciar-se’n  de “l’arquitectura nacional” que pretén bastir Espanya a partir del Mudèjar.  De fet , l’Exposició Universal hauria estat la culminació d’aquest procés d’assimilació del “gusto español” que desprès es diferenciarà a mesura que es radicalitzi l’eclecticisme en el procés de transició cap el Modernisme.  Sigui com sigui, Barcelona estarà marcada per l’empremta d’un estil que va esdevenir molt popular (des del paranimf de la Universitat d’Elies Rogent a la plaça de braus de la Monumental de Joaquim Raspall). El Neomudejar constituirà durant més de cinquanta anys una font d’inspiració inesgotable per molts arquitectes catalans que comprovaran com el seu rigor constructiu serà interpretat pels artesans locals donant lloc al  tipus  d’extravagàncies ornamentals que tots coneixem i  a solucions tècniques exportades a mig  món ,  com  la célebre "volta catalana".