dissabte, 20 d’octubre de 2018

OBSERVATORI FABRA





Tipus: Observatori Astronòmic
Període: 1904
 

Autor: Josep Domènech i Estapà
Situació: Ctra. De l’Observatori Fabra, 
Estil: Neoegipci





L’observatori Fabra pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts e Barcelona, entitat que avui dia continua encarregant-se del funcionament i del seu manteniment. Va ser inaugurat en 7 d’abril de 1094 i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, titulat en 1881 per l’Escola d’arquitectura de Barcelona de la que fou Catedràtic de Geodesia i , també, de Geometria descriptiva, entre 1888 i 1895. L’origen del l’Observatori es remunta a l’any 1900, quan Camil Fabra, primer marques d’Alella, reputat industrial del sector tèxtil i polític del partit liberal, va aportar una gran quantitat de diners amb l’objectiu de contribuir a la realització del projecte per construir un observatori astronòmic, meteorològic i sísmic al Tibidabo. El 1902 van començar les obres que van concloure dos anys desprès.


Domench i Estepa, que era membre de l’Reial Academia de Ciencies des de 1883 i que va arribar a presidir-la en 1914, projecta un edifici de planta complexa atenent als requeriments de les seves funcions . Així, el cos rectangular, acabat en un creuer transitable, esta tallat en dos per una obertura vertical, necessària pel funcionament dels aparells d’observació, i el cos octogonal està coronat per la cúpula , metàl·lica i giratòria, del telescopi. Tanmateix és l’atri d’accés, inspirat en les entrades pilones d’un temple egipci, l’element que acaba infonen “caràcter” a l’edifici. L’aspecte sever i rectilini de la portalada , amb dues columnes i un frontó inequívocament neoegípcis, son indicatius de la fascinació que exercí l’antiguitat faraònica en la generació d’arquitectes decididament eclèctics de finals del segle XIX i principis del XX.   
 
Les vies d’introducció d’aquest estil a Barcelona , d’acord amb la mentalitat “revival” predominant en aquella època, van ser tres: La Primera, la de les revistes il·lustrades amb imatges dels pavellons neoegipcis construïts per les grans Exposicions Universals. En aquestes imatges es fa pales, juntament amb les dels pavellons Indis, Xinesos o japonesos, la visió exòtica del món desconegut que tenia Occident ; La Segona, els articles i monografies sobre l’art egipci que demostren el creixent interès dels estudiosos per esbrinar els secrets del suposat passat bíblic. La lectura d’ alguns tractats, com ara “Historia, Teoria y Técnica ornamental y decorativa de Egipto” de Ricardo Agrasot (dins de la col·lecció “Biblioteca de las artes Decorativas” dirigida por Rafael Domenench), van tenir una enorme repercussió ; la tercera via d’introducció de l’estil foren les escenografies teatrals . Egipte es va posar de moda amb l’opera d’Aida, representada per primera vegada a Barcelona en 1876, en el Teatre principal. Les Imatges dels grans telons que ambientaven les escenes, com els dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa, difoses mitjançant les revistes il·lustrades, van contribuir a modelar el gust del públic vers aquest estil. Tanmateix, el neoegipci al nostre país, llevat de comptades excepcions, es limita a petits detalls en els programes decoratius destinats a l’embelliment de les diferents tipologies de construcció. El neoegipci en arquitectura, més enllà de l’àmbit funerari , va tenir un caràcter ornamental, com ara relleus , columnes o reixes amb representacions de flors de papir, del disc solar alat o del ull d’Horus (udjat).  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada