El historicisme es desenvolupa a partir de dues actituds que el romanticisme proclama arreu d'Europa desprès de les guerres napoleòniques: En primer lloc, el rebuig del canon de l'arquitectura neoclàssica que havia imposat el pensament il·lustrat del segle XVIII; En segon lloc, la reivindicació d'un nou codi de valors que posa l'èmfasi en la singularitat creativa de l'arquitecte. Aquest canvi de sensibilitat no només comporta la indagació en el passat a la recerca d'estils arquitectònics desapareguts que es pretenen recuperar sinó que, a més a més, desferma la preferència per un estil concret capaç d'esdevenir model "nacional". Per tant, el romanticisme evoca el passat, la recreació d'un llegat històric, que ha de servir, al seu torn, per justificar l'originalitat de l'acte creatiu en el marc d'una arquitectura genuïna del poble entès com a nació. Aquesta mena de revival carregat de connotacions moralitzants és alllò que és coneix com a Historicisme.
A Barcelona els primers exemples d'una nova mirada envers les construccions del passat daten de mitjans del segle XIX. La classe dirigent barcelonina en la recerca de referents històrics que legitimessin les seves aspiracions davant l'Antic Regim es van deixar seduir pels segles d'esplendor de la història medieval catalana. La lectura dels edificis representatius d'aquest període com a monuments que calia preservar s'origina en el marc de la primera renovació urbana de la ciutat encerclada encara per les muralles. Ens referim al projecte de 1823 de construcció de l'eix Ferran/Princesa que provocar la desaparició o la mutilació d'edificis de gran valor històric (Per exemple, l'enderrocament de l'església de Sant Jaume i la remodelació de la façana de la casa de la ciutat) . Això va representar per a una minoria d'erudits romàntics, entre els quals despuntava Antoni Capmany, el revulsiu per difondre la necessitat de preservar el llegat de l'arquitectura gòtica.
El revival promogut pel romanticisme trenca amb el rígid esquema acadèmic neoclàssic i propicia la renovació del llenguatge formal de les edificacions. Els arquitectes recorren a les convencions artístiques medievals en comptes de les de Grècia i Roma i, més endavant, donaran l'entrada a un món exòtic i extravagant amb la imitació dels models orientals. Sens dubte, el historicisme és un període complex al qual resulta difícil aplicar una classificació per l'abundància de tendències que es creuen i la diversitat de versions "nacionals" que apareixen arreu. Tanmateix si alguna cosa tenen en comú la varietat de tendències a les que s'aplica aquest terme son les formes que propicia agrupades pel prefix "neo".
A Barcelona el historicisme si bé es desenvolupa i pren força a partir del neogòtic assolirà la seva plenitud en donar entrada a altres tendències com el neoàrab, el neomudejar i, més tard, el japonisme. Tots plegats desembocaran a finals del XIX i prinicipis del XX en l'esteticisme, que cal qualificar com la síntesi de llenguatges formals que prefiguren l'esclat del modernisme.
TENDÈNCIES DE L'ARQUITECTURA ORIENTALISTA A BARCELONA
Allò que s'entén per eclecticisme és en realitat un pas endavant en el corrent historicista. Aquest li presta l'aparença, li proporciona certs recursos expressius, però l'arquitectura eclèctica els retoca i els resol en detall. Els edificis eclèctics no s'han de confondre amb els edificis historicistes encara que la referència al passat estigui present en ambdues corrents. De fet l'eclecticisme defineix l'actitud de barrejar elements de diferents tradicions arquitectòniques, és a dir, en comptes de limitar-se a imitar els llenguatges formals antics juga a combinar-los aleatòriament amb la intenció d'obtenir un resultat nou. Per això, el terme eclèctic s'aplica a la descodificació formal que va més enllà a la varietat de formes "neo" sorgides com una versió evolucionada del Historicisme.
En termes generals es poden distingir dues generacions d'arquitectes eclèctics: La primera, correspon als nascuts al voltant de 1850 que es titulen durant el període de la restauració borbònica (1874) i, la segona, als que havent nascut en el darrer quart del segle XIX aconsegueixen la titulació amb el nou segle (1900). L'eclecticisme de la primera generació sovint es confon amb el historicisme, mestres que els de la segona generació s'encaminen decididament cap el Modernisme. Per suposat existeixen situacions generacionals intermèdies i, sobre tot, evolucions d'una postura a un altre dins la trajectòria professional d'un mateix arquitecte. Tanmateix això no invalida l'argument segons el qual com més pròxims estem a 1850 major presencia te l'historicisme mentre que si ens allunyen d'aquesta data les obres participen més decididament en l'horitzó cultural del segle XX.
Un tret característic d'aquest període és el protagonisme que adquireix l'arquitectura barcelonina en el panorama espanyol. A banda dels factors socioeconòmics que acompanyen la decidida industrialització de la ciutat el motiu és la fundació de l'Escola d'Arquitectura de Barcelona en 1875 i juntament amb el fet que les noves fornades d'arquitectes troben en l'eixample en construcció un camp d'experimentació. Per això l'exposició Universal de 1888 representa un punt d'inflexió; L'esdeveniment resta a mig camí entre la generació d'arquitectes eclèctics propers al historicisme i els eclèctics, anomenats esteticistes, amb un plantejament més audaç pel que fa a la lliura combinatòria de formes.
Arquitectes titulats a Madrid en 1873, com ara Josep Vilaseca o Domènec i Muntaner, representen el canvi ja que els edificis que projecten per l'Exposició Universal defugen de les solucions ortodoxes apreses en aquesta institució. Treballen en una línia decididament eclèctica a partir de les aportacions dels estils "neo" de la corrent historicista i les seves experiències son incorporades per l'Escola d'Arquitectura de Barcelona de la que hi formen part com a directius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada