ORIENTALISME HISPÀNIC

Espanya, malgrat  la seva trajectòria històrica de caràcter imperialista, es va trobar  al  segle XIX amb uns mitjans insuficients i  una  voluntat  política escassa  per  generar  coneixement  sobre aquelles societats a les que Occident es creia destinat a civilitzar. Convertida en potència de segon  ordre  Espanya no va ser capaç  de promoure una intel·lectualitat  preparada ni dotar-se d'una bibliografia abundant per a l'elaboració d'una imatgeria Oriental com  havia succeït a França,  a Anglaterra o  a Alemanya. De fet, fins a la darrera dècada del  segle XIX no trobem a la península ibèrica res comparable a les grans institucions d'aquestes  potencies colonials  encarregades de l'estudi  de les societats culturalment tant  llunyanes com  la musulmana,  la persa,  l'afganesa o l'índia a les que  pretenien  sometre. Espanya,  malgrat  tot,  va saber  treure profit de la consideració  d'espai  exòtic que havia tingut  entre els primers viatgers romàntics i de l'africanisme transformat  en doctrina justificativa de l'intervencionisme en el  Marroc. Tant  és  així  que a principis del  segle XX, quan la fascinació per l'extrem Orient sembla eclipsar l'Orient musulmà arreu, l'herència de l'Al-andalus i  l'influx del protectorat en el Marroc seguirà alimentant  la producció  artística  a Espanya.   

     El santo  Darcagüey, Josep  Tapiro, 1890 (MNAC) Afegeix la llegenda

L'Africanisme  i  el  Nord  del  Marroc  

Espanya, atesa la seva incapacitat, només es veurà amb  forces  de reclamar  davant  de les potències colonials  la seva pretensió  d'intervenir  en  el  Marroc. L'africanisme,  que era un  plantejament  en  sintonia amb l'ambient  d'entusiasme imperialista  generalitzat a Europa, apel·la al dret  de civilitzar  aquest  territori  per  raons de seguretat  nacional i, més endavant,  com  a compensació  a les pèrdues de les colònies de Cuba i  Filipines. L'africanisme s'inicia amb  la campanya del  general  Prim en  1860  i  es configura com a doctrina entre la conferència de Berlin (1884-85)  i la d'Algeciras  (1906)  quan  França reconeix el dret  d'Espanya a reclamar  un  protectorat en  el Nord  del  Marroc. La inestabilitat  del  regim  de la restauració  monàrquica  i la pèrdua del pes polític en les relacions internacionals  son  la veritable causa del  replegament  de la política exterior espanyola en  el  Nord  del  Marroc. En el terreny  de les arts l'africanisme constitueix  un  element  clau  en  la renovació  estètica i  no  tardarà   en  fer  desembocar  el  gènere en una moda a Catalunya i  a Espanya entre 1860 i  1880. Tanmateix  les successives guerres per pacificar el  territori  i  les  crisis polítiques que les segueixen, provocaran la fixació  en  aquest gènere  quan a la resta d'Europa ja estava en declivi.

A principis del  XX l’empresa colonial  es justifica amb un  discurs travat per els  dietaris de viatges,  les imatges   fotografiques  i ,  sobretot,  els textos de la “qüestió  marroquí",  es a dir,  cròniques periodístiques, estudis científics o  tractats al  voltant  de l'administració del  protectorat .  En  conjunt  aquests continguts ,  associats a la idea de la superioritat  occidental i  la seva  missió civilitzadora , atrapa el imaginari  dels espanyols  i acabarà  desbordant  l’Orientalisme d'arrel  romàntica.  A banda de la seva eficàcia propagandística,  els textos colonials  estan  immersos  en l'actitud  mental   de l'africanisme ideològic. La seva retòrica aporta una representació de l'altre farcida de perjudicis  i indiferència  vers la cultura “indígena”  considerada caduca i  degenerada. Però,  d'altra banda,  la proximitat amb  realitat dona peu a matitzar  l'objecte que es pretenia exòtic i suavitza  els aspectes formals de la seva representació. A princis del  XX  l'Orientalista resultant  és conceptualment més sòlid  i menys depenent  de l'efectisme ornamental que el  primer Orientalisme fornejat per les exageracions dels viatgers i les  il·lustracions fantasioses dels romàntics. 

La batalla de Tetúan. Marià Fortuny, 1863-65 (MNAC)

Reivindicació del llegat  hispanomusulmà 

A principis del segle XIX Espanya era considerada pels romàntics europeus el  preludi  d'Orient seguint els dictats d'una concepció històrica errònia de la civilització islàmica perceptible a través del patrimoni llegat per Al-Àndalus. Es per això que l'Alhambra esdevindrà un  tema romàntic per excel·lència, un  lloc comú  de molts relats  i  reproduccions litogràfiques, i sota el seu  influx els  artistes  peninsulars del segon  terç del segle  XIX realitzaran la seva recerca particular  de l'exotisme i intentaran satisfer el seu  anhel  d'aventura.

  

Partint  del  fet  que la interpretació  romàntica de l’Alhambra  era excessiva i  desmesurada  la recerca de princips del segle XX dona un gir conceptual -possiblement  influenciada pel  creixent interès per les cultures bibliques i l'egiptologia- i comença a explorar les possibilitats artístiques de la fisonomia real de l’edifici. La  intenció que hi ha al darrera no és cap altre que substituir  allò que els romàntics consideraven sublim per categories estètiques objectives en la línia del pensament positivista sorgit de la industrialització.  Per aquest  motiu  arabistes de prestigi (Pascual Gayangos, Cordera i  Ribera,  Asín  Palacios) i  estudiosos del  llegat  andalusí  (Menéndez Pidal, Torres Balbás,  Américo  Castro) amb  el  propòsit  de  revisar    la imatge fictícia  d’un    passat considerat gloriós contribuiran  a  posar  en  valor  l’Alhambra com a model  a seguir  pels arquitectes orientalistes.    

 

El  general  Prim  a la batalla de Tetuan, F. Sans Cabot, 1865 (Museu Militar  de Barcelona) 

 

Orientalisme a Catalunya 
Pel  que fa a Catalunya  l'Orientalisme es manifesta amb  certes peculiaritats. Per  començar  cal  tenir en  compte que el fenomen no  és estrictament espanyol  ja que  l'Orientalisme en  aquesta època constitueix un paradigma interpretatiu de referència a tota Europa. Tanmateix,  la situació  particular  que travessava Espanya explica que la seva assimilació a Catalunya, en un primer  moment,  estigués  focalitzada   en  el  Nord  d'Àfrica i en el  passat  hispanomusulmà del  sud de peninsula . Deixant  de banda la influència d'un parell  de figures totèmiques (Ali Bey o Sinibald de Mas en referència a la literatura de viatges  que qualificaríem  d'introspecció  antropològica)  l'Orientalisme a Catalunya no disposa  d'una tradició  romàntica sòlida,  es a dir, el  moviment que enarbora la bandera de l'exotisme no sembla haver produït en  el  principat  una gran quantitat d'obres artístiques i  intel·lectuals com succeí a Europa. Dit  això,  l'Orientalisme a Catalunya  arrelarà cap a 1860 atiat  per la guerra del Marroc i  evolucionarà ràpidament a partir  de 1880 fins assolir fites desconegudes a la resta d'Espanya esperonant amb  el  canvi  de segle  la renovació estètica en tots els camps de l'expressió  artística, inclosa l'arquitectura,  que desembocarà en el  Modernisme.

L'Orientalisme  coneix tres etapes diferents a  Catalunya: La primera, coincideix amb l'efervescència cultural  de la Renaixença i  el  creixement  urbanístic de Barcelona. En aquest  període l'Orientalisme es centre en allò  diferent  que excita la fantasia d'un  món  imaginari.   La segona etapa, arrenca amb   l'exposició  universal  de 1888 i  es caracteritza per la  creació  d'un  corpus d'estudis orientals,  el desenvolupament del col·leccionisme,   la popularització  dels viatges,   però, sobretot,  per la necessitat de renovar l'ideal  suggeridor  de mons diferents i  misteriosos  incorporant  el  japonisme. La  Tercera, més introspectiva, cerca els origens  bíblics de la civilització  mediterrània  a la qual pertany la nació catalana com no  podria ser  d'un altre manera en coincidir,  d'una banda,  el  noucentisme,  la Mancomunitat i  la lliga Regionalista i, d'altra banda, el desencís de la burguesia catalana amb l'aventura colonial del  Marroc.

El segon  Orientalisme, a diferencia del  primer  ja no s'alimenta exclusivament  de reproduccions  artístiques i  descripcions literàries sinó  que elabora un  coneixement  més precís  i, a més a més del món musulmà,  s'interessa per l'extrem  Orient.  En la dècada de 1880  apareixen els primers  estudis de catalans sobre les antigues civilitzacions  (les monografies sobre Egipte o  Mesopotamia de Josep Brunet  i  Bellet o d'Eduard Toda mereixen el qualificatiu de compendis enciclopedics),  les primeres guies de viatges (El dietari  d'un pelegri  en  terra Santa  de Jacint  Verdaguer,  per  exemple) i  les primeres manifestacions de les cultures Xinesa i  japonesa a Barcelona (Ex-diplomàtics que havien  estat  destinats a l'altra banda del món com Richard Lindau i  botiguers amb delegació comercial en ciutats del pacífic com  Mikado, Francesc  Vidal o  Lo Tin Mong  son els artifexs de la moda japonista).       


Fotografia del  Marroc del  Industrial  xocolater  Antoni  Atmetller

El  Tercer  Orientalisme s'apropa al misteri de cultures desconegudes d'una manera oposada a les tendencies orientalistes anteriors. Des que en  1906 Eugeni d'Ors proclama el  noucentisme  com a  regeneració de la cultura catalana i  Enric Prat  de la Riba,  primer  president  de la Mancomunitat i  lider  de la lliga Regionalista, advoca per la recuperació  de l'ànima de Catalunya el  interès per l'Orientalisme  pasa per  reviure els mites col·lectius que configurarien els ideals cohesionadors que necessita la nació. En l'afany per esbrinar l'essència de nació catalana sorgueix la necessitat de coneixer  de manera fidedigna les civilitzacions de l'antic testament, anteriors a l'Islam i  el  Cristianisme. En  les dues primeres decades del  segle XX  els viatges del  fotograf  Antoni Atmatller al  proper  Orient o del dibuixant Apel·les Mestre a la Xina,  la volta al  món  del  Industrial  Ramon  Batlló o  de l'escenògraf Olaguer Junyent mostren  l'interès que l'Orient continua desvetllant entre els  artístes i  intel·lectuals, però  la mirada ja no és la mateixa.  El  canvi  de sensibilitat determina una posició  més realista que tindrà una gran  repercussió  en la percepció  de l'Orient, un  ansia de coneixement objectiu  que culmina a finals dels  anys 20 amb  la  fundació  del  Museu  de l'Abadia  de Montserra pel Pare Ubach que implica que Catalunya es dotí, per primera vegada, d'un corpus complert  i  riguròs de textos clàssics i  materials documentats de l'antiguitat d'Egipte i  Mesopotàmia,  comparable al que disposaven  els centres d'estudis orientals més prestigiosos d'Europa.      



Taller  a Barcelona de l'escenograf  Olaguer Junyent

En  un  altre ordre de consideracions, si l'Orientalisme a Catalunya te una connotació  diferent a la resta de Espanya és sobretot per  la recepció primerenca del  japonisme i per la seva autoria en  l'eclosió  del  Modernisme.  L'exotisme musulmà  que en 1860  atreia  artistes i  viatgers esdevé,  dues dàcades més tard,  un  estereotip  superficial que alimenta una moda ficticia. Quan  l'Orient musulmà -el marroquí  o  el  de la pròpia història-  és  assumit per  la burgesia dominant  es banalitza i  es corromp  fins  convertir-se en  un  clixé. Cap  el  1880  el nord d'Àfrica i  el  llegat  hispanimusulmà configuren  un patró  estètic que, juntament  amb  el  mudejar que Espanya  reivindica com "estil  nacional"-  no satisfà les necessitats dels artistes més inquiets que  aniran  a buscar l'exotisme a llocs més llunyants.  El  japonisme els tornarà a connectar  amb la idea d'Orient, i  esdevindrà la porta d'entrada al  coneixement  d'altres les cultures,  aleshores tant  misterioses com  desconegudes,  del  continent  asiàtic.

           

Japonisme o  la seducció  de l'extrem  Orient 

És coneix per japonisme l'atracció  que va exercir  l'art  japonés en  Occident  a finals del  segle XIX  i  que va tenir una gran  repercussió  en  el  moviments artístics d'avantguarda de principis del  segle XX. El  japonisme, tanmateix,  s'ha d'entendre com  un  moviment  divers i  polièdric ja que l'interès en la recerca de nous llenguatges artistics no  es va limitar  a aquest  país sino  que va abastar altres indrets de l'extrem Orient  com  la Xina,  les Filipines o  Indonèsia.  En  realitat ,  l'art  japones  va  tenir  un  paper  aglutinador de  la nova moda orientalista que apareix a Europa al  voltant  de 1870 amb  les exposicions universals i  que  es popularitza a través del  col·leccionisme d'estampes,  l'establiment  de comerços especialitzats i les mostres artístques   

Els fills del  pintor en el saló japonès, Marià Fortuny,  1874  (Museu Nacional del  Prado) 

El  japonisme arriba a Catalunya una dècada més tard,  al voltant  de 1880,  i molt  especialment amb  la celebració de l'exposició Universal  del 1888, assolint  el  seu  màxim  esplendor  en l'arquitectura amb  l'Esteticisme i  prolongant  la seva influència fins la dècada dels anys  20 del  segle XX. L'impacte de les diverses cultures de l'extrem  Orient es traduirà en una gran  quantitat de propostes artístiques  renovades  com , per  exemple,  els quadres de Mària Fortuny  en la seva etapa de maduresa o  les pintures post-modernistes d'Isidre Nonell i  Miquel  Utrillo, les col·leccions  d'art de l'Asia Oriental  de Jaume basté i  del taller  Masriera o  del  museu  de Josep  Masana. En  aquest  sentit, Catalunya,  disposa d'un  corpus d'obres japonistes excel·lent que mostren el   gir  radical que l'allunyà de l'evolució  de l'art que seguia  la resta d'Espanya. No  endebades, L'esteticisme oriental -una de les tendències de  l'art  Noveau que desemboca en el Modernisme-  tinguè un gran predicament en l'arquitectura  que esdevé capdaventera a principis del  XX a Barcelona.