LA CASA DE LES ALTURES

 
Tipus:  Residencial  unifamiliar 
Període: 1890
Autor:  Enric Figueres
Situació: Ronda Guinardo, 49
Estil: Neoàrab  

En  1870  urgia a la "Compagnie des Eaux de Barcelona", una societat  anònima fundada a Lieja (Bèlgica) amb  capital  belga i  francés,  construir   un  dipòsit  per  distribuir l'aigua a l'Eixample  que provenia del  pantà de Dosrius. El projecte,  declarat d'utilitat pública,  es va consumar amb  l'expropiació  de 15.000 metres quadrats  de terrenys que pertanyien  a  Can Baró, tal  i com s'especifica en una la placa collada a  la reixa de la porta lateral que dóna a la ronda del  Guinardó.

Mes endavant,  a l'any 1881, la companyia d'aigües de Barcelona aporta tots els seus actius   per constituir amb Crédit Général Liégeois i Lyonnaise des Aux (integrada en  Suez Environnement) una nova empresa a Paris;  La "Société  Générale des Eaux de Barcelone".   L'any 1890 l'enginyier  director  de la nova societat , Nicolas Recúlez  Chevalier ,  encarregà al  mestre d'obres Enric Figueres  construir en  aquell terreny  la  casa on  tenia intenció  de  residi-hi i  que,  més endavant,    rebé el  sobrenom de les altures  per la proximitat al dipòsit  de 16.000 metres cúbics que l'anterior Companyia d'aïgues de Barcelona hi havia ubicat a 93  metres sobre el  nivell  del  mar.         

Tanmatiex, la   casa  aixecada en  un   extrem  de la finca  va ser  considerada   massa ostentosa  de manera que en  compte de residència es va  destinar  a actes de protocol·laris  i de representació   de l'empresa. Pel  que fa al  terreny  una part  contenia el  jardí,  amb una la combinació  de brolladors i  murs vegetals que pretenia reproduir  l'ambient  del  Jeneralife de Granada,   i  la resta feia  la funció  de viver de diferents tipus de plantes i  arbres fruiters.

El conjunt  (casa i  jardi)  s'emmarca  estèticament   dins dels corrents orientalistes de l'arquitectura historicista  imperant  en l'època,  però la casa  incorpora elements singulars  inspirats  en el llegat  andalusí .

El  llenguatge formal neoàrab es  visible  tant  en  els elements ornamentals (per exemple, els arabescs de capitells i frisos) com  en  les  d'estructures arquitectòniques.  En aquest  sentit cal  parar  atenció  en la distribució  dels espais   al  voltant  d'un pati porticat  -el  Shahn de les construccions musulmanes-   amb un cos adossat  a la façana en  forma de porxo. L'espai  lliure que es configura al voltant  del pati ,  just sota  els  d'arcs lobulats sustentats en esvelts  pilars,  permet  recorre el  passadís que  originalment donava accés als dormitoris situats  en el pis superior  i  a les sales  de vida diurna  de  la planta baixa (menjador, saló de fumadors,  biblioteca....).  Les golfes eren de sostre més baix i s'hi  localitzaven   les calderes,  els safareigs i el rebost.  

Durant  la Guerra Civil  la Societat General  d'Aigues de Barcelona  va utilitzar l'edifici per  les colònies dels  fills dels treballadors de l'empresa i més endavant la casa serví de seu del  Institut d'Investigació Hidrològica. En  els anys setanta,  tant  la casa  com  el   jardí  estaven  abandonats i mostraven  signes alarmats de  deteriorament. Es per això  que van  esdevenir  motiu de reivindicació de l'associació de veïns de Joan Maragall  que pretenien recuperar-los  per a nous  usos  socials. En 1978,  coincidint  amb  l'adveniment  de la democràcia , el  jardí es transformat per J.M. Casamor en parc públic i, a l'any 1984, l'Ajuntament adquireix l'edifici que,  restaurat  i rehabilitat  per  l'arquitecte Victor Argentí,  obrí les  portes al 1989 com  a seu  del  Consell  de Districte d'Horta- Guinardo.  Actualment  la Casa de les altures, declarada Be Cultural d'Interès Local pel seu valor artístic, forma part del catàleg de patrimoni  de la ciutat  i rep la protecció de la l'Administració  pública.