CASA LLOPIS BOFILL

Tipus: Residència plurifamiliar

Periode: 1902
Autor: Antoni M. Gallissà i Soqué
Situació: Bailen , 113
Estil: Esteticista d'inspiració oriental

L'edifici ocupa un  xamfrà de la intersecció dels carrers Bailen i  València,  cocretament el  que esta situat en el canto  Llobregat,  banda muntanya.  Antoni M. Gallissà (1861-1903)     el  construí  un  any  abans de morir per encàrrec de Manuel  llopís Bofill, conegut advocat  i  terratinent de Sitges. Des d'un  punt  de vista de l'anàlisi  formal  la casa Llopis exemplifica la permeablilitat del  modernisme a la influència de les corrents estètiques d'altres èpoques.  Tanmateix,  en  aquest cas, l'edifici s'allunya de la tendència goticista imperant en la majoria d'arquitectes  modernistes en incorporar elements de l'estil  neoàrab com el maó- distingible en la planta baixa, planta superior i emmarcaments de les tribunes-,  l'arc en punta -visible en la coronació dels eixos lateral i central-,  la ceràmica vidriada -especialment destacable en les bases de les balconades- i els esgrafiats de la façana. 

D'aquest edifici destaca la factura i  la plasticitat que confereixen les solucions formals aplicades per  Antoni M. Gallissà.  No endebades  fou  el  responsable,  sota la direcció  de Lluís Domènec i Montaner, dels obradors instal·lats en el  "castell dels tres dragons" de la ciutadella on, segurament, adquirí el  coneixement  dels materials i de les tècniques de diversos oficis artesanals. De fet,  a Gallissà se'l  coneix també pels seus dissenys  de mobles,  ceràmiques o  mosaics que apereixen en obres d'arquitectes coneguts com,  per exemple,  Josep  Maria Jujol amb  qui col·laborà en la realització dels esgrafiats de la Casa Llopis. Dins de la vessant del seu domini de les arts aplicades mereix la pena destacar l'ornamentació dels fanals del  carrer  Ferran, inspirades en  rajoles medievals de les que també va ser-ne col·leccionista, o  l'estandart  de l'Orfeo  català. 

               

Gallissà forma part de la generació d'arquitectes nascuts en la segona meitat del  XIX que obtenen el titol de l'Escola d'Arquitectes de Barcelona i  on acaba, com la majoria dels seus correligionaris, exercint de professor.  Però,  a més a més,  ell en destaca pel  compromis amb  els ideals de la renaixença. 

En aquest  sentit  Gallissà s'esmera en la decoració de la Casa Llopis en un  intent de reafirmació  de l'esperit  nacional de Catalunya en la línia que el  seu  mestre,  Lluís Domènec i  Montaner,  l'havia definit  en  el  seu  article "En busca d'una arquitectura nacional".  Aquesta faceta de l'arquitecte és corraborada per la seva trajectòria política que el  portà a intervenir activament  en  la redacció  de les Bases de Manresa i  a presidir  la Junta permanent  de la Unió Catalanista en 1897. 

     

 L'edifici conserva un aspecte molt semblant  al projecte original , tot  i  les  obres de reconstrucció dels desperfectes que va patir  durant  la guerra Civil. Les modificacions van  comportar ,  entre altres coses,  la pèrdua dels revestiments de la façana de l'últim  pis i  de la majoria de les vidrieres policromades. Malgrat això  l'edifici  continua mostrant la maestria  d'en Gallisà per  resoldre els detalls decoratius a partir  de les possibilitats suggerides per la tradició  construtiva local.