divendres, 28 de març de 2014

LA VILLA HISPANO-ARABE



 
Tipus:  Edifici  residencial  unifamiliar 
Període: 1893
Autor:  Manuel  Vega i March  (1871-1931)
Situació:  Lleó  XIII, 15 
Estil : Neoàrab 





La Villa hispano-arabe,  tal i  com  ho  proclama el  cartell que hi  ha penjat  en  l'accés a la finca, constitueix un exemple de la imatge peculiar del món  oriental  que va forjar  Espanya   a partir  dels escenaris del passat  hispanomusulmà recognoscibles  en les ciutats del sud del país.  Els monuments islàmics com  l’Alhambra o la Mesquita de Córdoba,  els mateixos que havien fet de la península un dels llocs imprescindibles per els viatges iniciàtics del romàntics europeus, van  esdevenir models de referència per els habitatges senyorials que demanava la burgesia en la seva recerca d'una estètica diferent del "gust" aristocràtic.   

L’estil neoàrab d’aquestes residències construïdes en la part  alta de la ciutat fan palés la  prolongació en el temps de la concepció romàntica del Orientalisme i de la seva oposició a l'Academicisme neoclàssic caracteristic dels ambients cortesants. La capacitat  evocadora de mons exòtics, que exciten  la imaginació la traslladen a paradisos llunyans, explica que les recreacions neoàrab s’apliquessin   sobretot  a les construccions destinades a l’esbarjo,  amb  el  propòsit  d’esplaiar-s’hi, i  que aviat  les fantasies ornamentals abandonessin els espais privats pels quals havien  esta concebudes per escampar-se per l'exterior de l'edifici.

La Villa hispano-arabe és un  “caprici  excèntric” que barreja elements procedents de diferents referents de l’arquitectura nassarita i  de la cordobesa.   En efecte,  el  caràcter intimista,  abocat a l’interior de la vivenda,  no  oferia  models per a la façana   de manera que el  projecte arquitectònic  recorre a  formes esquematitzades de les filigranes ornamentals  per recobrir  els paraments de l'exterior. En aquest  sentit,  destaca la fisonomia de la torre amb arcs de ferradura,  ràfec coronat amb merlets de perfil  escalonat i  la cúpula recoberta amb ceràmica vidriada.  Aquesta torre ens indica que l'edifici s’articula al voltant  d’un pati  porticatricament  ornamentat,  que fa la funció  de vestíbul a l'estil de la imatge tòpica del  pati  dels lleons de l’Alhambra.
 

De les visicituds dels residents de la villa hispano-árabe se'n sap molt poca cosa. Per contra l'edifici és interessant pel que te de representatiu d'un corrent arquitectònic que va arrelar  a Barcelona per propagar-se desprès a la capiatl  del  regne. 

Les recreacions neoàrabs aplicades als espais de lleure privat tenen a Madrid un llarga tradició i, fins i tot,  son anteriors a la moda que imposa la burgesia catalana a finals del  XIX. De fet, en ambients de caràcter aristocràtic hi han documentats ornamentacions neoàrabs en  una època precedent a la que fem  referència: Aquest seria el cas del ganivet àrab del Palau Reial  d’Aranjuez, obra de Rafael  Contreras –restaurador de l’Alhambra- que el  va concebre en 1848 per a la reina Isabel II en un intent  de rememorar la sala de las Dos hermanas del conjunt monumental  granadí . Altres exemples coneguts son  el saló  àrab construït  al  palau de Vistalegre del  Marques de Salamanca, inspirat en la sala de la Barca de l’Alhambra, o l’alcova Zapater, del palau  Alcañices, que avocava l’harem de la sala dels Abecerrajes. Tanmateix, és per influx de la burgesia catalana que l’estil neoàrab provocarà certa fascinació en l’ambient cortesà de la capital del regne, tot i que mai aconseguirà substituir les formes neoclàssiques com a font de prestigi . El palau Xifré –construït en 1862 en un lloc privilegiat del passeig de la castellana- representa, per primera vegada, una construcció plena i exempta de manera que la fantasia arabitzant desborda els limits de les cambres privades. Aquest palau fou la residencia de Josep  Xifré, fill del conegut indià barceloní Xifré Casas, qui confià el projecte a l’arquitecte francès Emilé Boeswilddbald, d’acord amb els canons de la moda seguida arreu d'Europa i  que la burgesia catalana adopta per aixecar  les seves residències en els espais alliberats de Barcelona després d'enderrocar les  muralles. La villa Hispano-arabe forma part  d'aquestes construccions que van influir en el  model d'arquitectura palatina i  que van marcar un estil  diferent a l'hora de projecctar-les sense arribar mai a ser predominant.

Pel  que fa a  l’autor  del projecte,  Manuel Vega i March,  posseeix una biografia arquetípica de la fornada d’arquitectes titulats a l’Escola de Barcelona. Nascut  a Granollers i  fill de l’ajudant  d’obres publiques de la Diputació  de Barcelona, es gradua en  1892  i,  després,  segueix un   fulgurant “cursus  honorum” que el  portarà a exercí  de professor  a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, d’acadèmic a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant  Jordi des d’on  fa el salt a la Real  Academia de Bellas artes de San  Fernando,    culminant  la seva carrera en  1930  com a President de l’Associació  d’Arquitectes de Catalunya. Val a dir que  a banda d’ostentar el  càrrec de Director de l’Escola de Belles Arts de Barcelona entre 1920 i 1931 i formar  part  de la Junta de museus,  institucions clarament  alineades amb  el ideari  noucentista, Manuel  Vega i March destaca per haver  estat  el  fundador en 1897  de la Revista  “Arquitectura i  construcción”,  una  publicació  que pel  fet de coincidir amb  l’expansió  del  modernisme en  l’edificació i en les arts decoratives  esdevé  caixa de ressonància d’aquella tendència artística  exercint una notable influència,  tant  des del  punt  de vista doctrinal  com de la tècnica, fins a 1922,  coincidint  amb el període en  el  qual Manel  Vega i  March  exerceix de director.



4 comentaris:

  1. M'agradat molt aquest article i avui 5 de juliol de 2015 he anat a veure aquest edifici, per un motiu personal: sóc l'únic net de Manuel Vega i March. Fa uns anys vaig ser l'invitat al centenari de l'església de San Juan Bautista de Arucas (Gran Canaria) que va ser la seva gran obra, una meravella! Oriol el meu correu és jmpey2008@gmail.com

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Celebro que t’hagi agradat el que he escrit sobre la Vila Hispano-àrab que va construir el teu avi. En el blog, en la part dreta, hi trobaràs un enllaç amb el facebook “art orientalista”. Et suggereixo que hi accedeixis perquè hi ha un article que en parla de l’interior de l’edifici i dels seus inquilins actuals. Penso que no et decebrà, ans el contrari.
      D’altra banda, t’agraeixo que m’hagis donat la teva adreça de correu electrònic. Pots estar segur que un dia d’aquest et demanaré informació sobre el treu avi (De fet, tinc entre mans un projecte que podria requerir algun tipus de col•laboració).

      Suprimeix
  2. Hola Oriol,

    ¿Cómo estás?

    Me ha hecho ilusión ver esta entrada sobre la Villa Hispanoárabe, es una joya. Te paso el enlace de un artículo centrado en la casa que publiqué en Res Mobilis sobre su historia y decoraciones interiores, por si te interesa:

    http://www.unioviedo.es/reunido/index.php/RM/article/view/10454

    Sí que se conocen los sucesivos residentes que habitaron en ella. Lo estudié en profundidad en mi tesina. Si te interesa dímelo y te paso información encantada.

    Un abrazo,

    Clara Beltrán

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hola Clara,
      Me alegro de reencontrarte aunque sea en la realidad digital. He leído tu articulo y me ha parecido muy interesante, pero sobretodo revelador ya que desconocía la existencia de un estudio sobre los diferentes propietarios que ha tenido la casa. Por ese motivo, he linkado tu pdf a mi entrada en el blog. Te estoy francamente agradecido.

      Suprimeix