ESTIL NEOEGIPCI

Tot  i  la fascinació desfermada per l’art  egipci desprès de l’expedició  de Napoleó  a aquell país el  1798 i  la publicació  de “la description  de l’Egypte” el  1809, a partir  de mitjans del  segle XIX l’estil anomenat  Imperi havia caigut en desús a Occident. El interès per l’Antic Egipte revifa de nou a Barcelona amb la irrupció de la corrent “neoegipcia” per influencia de França, on  havia arrelat amb motiu  de la inauguració  del  canal  de Suez en  1869 i l’estrena al  Caire de l’Opera  Aïda en  1871. L’egiptomania  del  XVIII, una moda originada a redós del  segle de les llums i  de la fascinació per la llegendària “civilització perduda”, prendrà  de nou  embranzida incorporant-se  al corpus de llenguatges  estètics que conformen el  historicisme.  

L’estil neoegipci va incidir en l’arquitectura i les arts visuals a partir de la visió fantasiosa de la imatgeria de l’antic Egipte. Es caracteritza per l’ús de formes i motius de l’època faraònica, com ara piràmides, obeliscs, pilons o discs solars alats combinats amb altres elements de tradicions alienes i, per tant, falsejats. Present en totes les manifestacions de les arts plàstiques, fou especialment rellevant en els programes decoratius d’edificis residencials, monuments públics i construccions funeràries.

Detall  dels reslleus de l'Arca de l'Aliança de Josep  Vilaseca l'any  1876

Les vies d’introducció d’aquest estil a Barcelona, d’acord amb l’eclecticisme predominant en la mentalitat historicista de l’època, van ser fonamentalment tres. En primer lloc,  les revistes il•lustrades amb imatges dels pavellons neoegipcis construïts per a les grans exposicions universals. En aquestes imatges es feia palès, juntament amb les dels pavellons de l’Índia, la Xina i el Japó, la visió exòtica que tenia Occident dels indrets del món que desconeixia i que, al mateix temps, li cridaven poderosament l’atenció. En segon lloc, els articles i les monografies especialitzats sobre l’art egipci,  indicadors del creixent interès dels estudiosos per esbrinar els secrets que suposadament atresorava el passat gloriós d’una civilització colgada per la sorra del desert. La lectura d’alguns tractats, com ara Historia, teoría y técnica ornamental y decorativa de Egipto, escrit per Ricardo Agrasot —un volum dins de la col•lecció “Biblioteca de las Artes Decorativas”, dirigida per Rafael Domènech, publicat el 1909—, va tenir una notable repercussió entre els artistes plàstics  i arquitectes del país. Finalment, una altra via d’introducció de l’estil neoegipci son  les escenografies teatrals. Egipte es va posar de moda amb l’òpera Aïda, representada per primera vegada a Barcelona el 1876. Les imatges dels grans telons que ambientaven les escenes, dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa, impreses en els  programes de mà i  en els cartells de l’obra, van contribuir a modelar el gust del públic envers aquest estil.