CASA MARSANS

Tipus:  Edifici  residencial  unifamiliar 

Període: 1907

Autor:  Arquitecte Juli  Marial i Tey

Situació: Passeig  Mare de deu  del  Coll, 41-51

Estil : Neoàrab 

L’origen  d’aquest  singular  edifici rau en  el  desig  de la família  fundadora de la Banca Marsans i  de la primera agència de viatges d’Espanya d’aixecar una segona residencia en uns terrenys de Vallcarca , considerat aleshores un lloc d’esbarjo  de la veïna Gràcia. El projecte va ser confiat a l’arquitecte Juli Marial i Tey qui, en 1906, va construir              l’anomenada casa  de Josepa Marsans i Peix,  considerada avui en dia  un dels millors exemples de l’arquitectura neoàrab  que subsisteix a Barcelona.

L'edifici resulta encisador per la seva genuïna combinació d'estils: La línia clàssica predominant a l’exterior, en contrast  amb  la filigrana orientalista del interior, li  confereix  el  to  solemne  i  decorós exigit per  la posició social dels propietaris  sense  renunciar  a l’artifici i  l’espectacularitat. Efectivament,  en accedir-hi és difícil no deixar-se embolcallar  per  un ambient de somni  inspirat en  l’Alhambra . La  planta baixa organitzada  al  voltant  d’un  espai central -el  típic “Sahn”profusament decorat amb  motius  islàmics-   evoca el pati  dels lleons del  palau  granadí.   Un peristil  de columnes amb els fusts  llisos de marbre blanc sostenen  la filera d’arcs lobulats que delimiten  amb  l’arrabà (alfiz)  paraments de paret profusament   decorats  amb  figures geomètriques. L’alternança dels colors  blau,  vermell  i  daurat  s’estén  al  fris  resseguit  per una sanefa amb  cal·ligrafia àrab ( “Al·la és el  més gran”) i  culminat per  un  mocàrab policromat.  El conjunt  és resplendent  ja que esta  immers en la llum  que s’esmuny a traves de la claraboia  plana i dels  d’arcs de ferradura polilobulats del tambor. 

Els elements  descrits  afirmen  la  filiació formal del  interior de l’edifici amb l’Alhambra,  però  també  l’operació d’emmascarament de les formes clàssiques de l’exterior. Per tant, podem concloure que la fantasia oriental en els espais interiors representa una mena d’escapisme a un món imaginat, de luxe i d'ostentació,  mentre que  la façana es reserva  a les formes de “prestigi" habituals entre les èlits d'aquella època. 

Ara be,  cal  tenir en  compte que aquesta casa  - una mena de caprici exòtic pensada per l'esbarjo d'una   família benestant  de Barcelona-   va tenir amb el  pas del  temps un usos  molt diferents al concebut en  el projecte original i que podríem qualificar de sorprenents. La seva història convulsa i agitada comença  amb   Guerra Civil  en  ser   expropiada i transformada en  Hospital.  En acabar  el  conflicte  esdevé una  caserna militar  fins que en 1946  passa a exercir la funció de residència per a  nens  d’orfes de la Segona Guerra Mundial.   Per mediació  de Creu Roja acull   durant  un  llarg  període  més d’un  centenar de nens procedents de la Pomerània i  Baixa Silèsia  (antigues  regions   de població  germànica  annexionades a Polònia) i, en conseqüència als requeriments de la seva educació,  es reconverteix en Escola Pública Polonesa.  En  1956,  l'edifici passa a dependre dels serveis socials sent  regentat per monges. En plena època franquista funciona com a centre social de nenes anomenat  primer “El Pinar” i , més tard,  “l'Hogar Escolar Nuestra Señora de Montserrat”. Finalment, el 1983, l'edifici es adquirit per la Generalitat de Catalunya i  amb el nom de Mare de Déu de Montserrat el transforma en el primer Alberg de Joventut de Barcelona.

l’arquitecte  que projecta  la casa, Juli  Marial  i Tey (1854-1929),  es conegut per el  seu  compromís polític amb  el republicanisme  i  el  catalanisme.  En 1901 fou  escollit regidor de l’Ajuntament  de Barcelona i  en 1903 formava  part  del  grup que constituí la Unió  Republicana a Barcelona. En  les eleccions generals  a les Corts espanyoles de 1907  surt  escollit diputat per solidaritat catalana. Un  any  abans  havia ingressat en el Centre Nacionalista Republicà,    fundada  per dissidents de la Lliga Regionalista, que formà part  d’aquella coalició. Juli  Marital  Tey  representa, per tant, la línia liberal  i  de dretes del catalanisme i les seves connexions amb la burgesia emprenedora de la ciutat li van brindar  l’oportunitat  d’atendre l’encàrrec de la família Marsans.    

A  finals  del segle XIX   l’Orientalisme es a l’abast de tothom i començava el seu  declivi a Europa,   però  contràriament el  que es podria pensar   no va  succeir al mateix  a Catalunya on  la fascinació per l’Orient  Musulmà perdurà  a través de l’encís  del  Marroc.  A principis del  segle XX  el mite romàntic de l’Orient es prolonga amb la doctrina africanista que  entitats,  oficials i privades, inoculen en  l’opinió  pública finançant expedicions, viatges i  estudis. I el  creixent  interès per la zona coincideix  amb  el  naixement  del turisme com  activitat  de lleure i de negoci. 
 

No  és un  fet  merament  anecdòtic  que la primera agencia  de Viatges d’Espanya  fos creada a Barcelona en 1910 per la  banca Marsans.   Fins llavors , el turisme havia passat completament desapercebut per als empresaris espanyols , però l'obertura de l'Hotel Ritz de Madrid aquell  mateix any i el creixent flux de viatgers a la Capital   va portar a l'entitat bancària a apostar per un  nou nínxol de negoci  consistent  a donar servei als estrangers que  visitaven  el país. 

  

La Banca Marsans, fundada en 1892 per José Marsans i  Rof,   era una empresa    familiar  dedicada a les operacions borsàries,  el  canvi  de divises i  la negociació  de cupons i  transferències  que en  1902 es  transforma  en  J. Marsans Rof  i  fills  afegint-hi  la branca dedicada al  turisme. Pionera en el sector , en 1928 , Viatges Marsans comença la seva aventura en solitari amb Francesc d'Assís Ripoll Fortuño.  Tot i  ser  absorbida  pel Banc Central l’agència mantindrà  la seva activitat independentment del  negoci  bancari . En  1964,  Enrique Marsans ven  l'agencia al Instituto Nacional d'Indústria ( INI ) i Viatges Marsans  desapareixerà   definitivament en  2010 amb la fallida que porta a la presó el seu  darrer  propietari; El president  de la CEOE   Gerardo  Diaz Ferran.

L’activitat turística en aquesta època és desenvolupa,  certament,  lluny del  Marroc, però  el  que compta és  la nova l’actitud que apareix entre els viatgers cada cop  més nombrosos.  El  visatges de plaer  i  la fotografia  popularitzarà el Nord  d’Àfrica  que poc a poc deixarà  de ser  aquell  indret  misteriós on presumptament es feia realitat el somni d’una societat primigènia,  inalterada pel  progrés,  perdent d’aquesta manera el seu  atractiu.