Tipus: Edifici residencial
Data: 1883-85
Autor: Antoni Gaudí i Cornet (1852-1926)
Situació: Carrer Carolines, 24
Estil: Esteticisme d'inspiració Oriental
La
Casa Vicens va ser el primer treball significatiu de la carrera de
Gaudí. La construcció de la residència estiuenca que li encarregà
Manuel Vicens, un comerciant de rajoles, es va prolongar en el temps
molt més enllà del previst a causa de les dificultats per financiar
les obres que, per altra banda, forçaren successives modificacions del
disseny original. Una curiositat a destacar és que el projecte,
allunyat encara de les preocupacions que guiaran els seus treballs
posteriors, finalitza el mateix any que els arquitèctes més influents
del moment basteixen les seves obres emblemàtiques: Joan Martorell
(església neogòtica de Sant Francesc de Sales), Josep Vilaseca (la
Casa Cuadros referent del Japonisme) o Domenec i Muntaner
(Editorial Montaner, receptacle novell de l'arquitectura de ferro).
El
disseny de la façana representa el compromís amb la recerca d'un
nou llenguatge formal, si més no, una aposta arriscada empès per la
voluntat innovadora que caracteritza l'esteticisme imperant: Una
cobertura simètrica inclinada, en forma de W, situada damunt d'una
galeria que envolta la casa i un canvi gradual d'intensitat en la
combinació de pedra picada, maó vist i rajoles amb motius florals
verds i grocs.
En les primeres obres de Gaudí - com, per exemple, la porteria i les cavallerisses per a Güell, a Pedralbes (1887)- ja es constata la intenció de revolucionar la composició dels espais alhora que adaptar-los al vocabulari de l'arquitectura eclèctica. Per aquest motiu, a diferència del que sovint es propugna en els manuals sobre Gaudí i la seva obra, no es pot qualificar l'arquitecte com un outsider, es a dir, una mena de geni aïllat de les tendències que marquen l'esdevenir de la arquitectura a la ciutat. De fet Gaudí, titulat a l'escola d'arquitectura de Barcelona en 1878, estava íntimament integrat en la corrent eclèctica més agosarada que hem convingut anomenar esteticisme. Hi forma part no només des del punt de vista cronològic sinó també conceptual ja que les seves primeres obres no poden ser qualificades de Modernistes. Per tant, no ha d'estranyar que Gaudí en aquest període es confesses admirador de Joan Martorell (1833-1906), un arquitecte historicista de qui l'interessà la barreja de textures i de colors, les irregularitats volumètriques i els efectes d'il·lusió visual que més endavant carcacteritzaran la seva obra de maduresa.
Des
del punt de vista de l'ordenació d'espais l'edifici presenta
novetats destacables: La introducció de l'habitació exterior -una
tribuna amb finestrons i paravents movibles sobre un eix
horiziontal- i la doble façana en el segon pis -el tancament de
vidre situat darrera de la galeria amb columnes-. Tanmateix, en
relació a la composició arquitèctonica sobresurt l'efecte òptic de
continuïtat entre el jardí i l'habitacle. El projecte ornamental
respon fonamentalment a aquest darrer requeriment. Si tenim en
compte que la casa ha perdut part del jardí
-originariament amb una cascada d'estil neoàrab- s'entendrà millor
aquesta preferència pel format esteticista amb el que Gaudi va
pretendrà que l'espai, integrat pel jardí i l'habitacle, tingués
una atmosfera exòtica. Això explica que les palmeres esdevinguin el
tema principal de la casa: Les tribunes creixen en una progressió
vertical com els seus troncs i els seus plomalls i el ritme dels
colors verd i groc de l'arabesc recreen la superposició de les fulles
de palma. Tot plegat contribueix a que l'edifici sembli una
prolongació del jardí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada