TORRE D'UTEBO

Tipus:  Edifici  recreatiu

Període: 1929

Autor:  Francesc Folguera i  Ramon  Raventós

Situació: Poble Espanyol,  Plaça Saragossa,   

                    Av.  Francesc Ferrer i  Guardia,  13

Estil:  Neomudejar  

Aquest campanar  és una còpia  d’un  dels millors exemples de l'estil mudèjar aragonès. Es tracte d’una construcció efímera, sense  funció arquitectònica,  que va ser  aixecada per l’esbarjo dels visitants del Poble Espanyol.  Cal recordar que aquest complex va ser construït l'any 1929 amb motiu de l'Exposició Internacional de Barcelona. Concebut des d'un primer moment com un immens  pavelló consagrat a l’art hispànic  pretenia  donar a conèixer el "model ideal" de cadascuna de les tradicions constructives que es poden  identificar  a la Península Ibèrica.  Per aquest motiu es van reproduir, a escala real, 117 edificis,   reunits  per regions de manera  que conformava una mena de parc temàtic molt  al  gust  d'aquella època.  Al  plantejament  teòric original de l'arquitecte Puig i Cadafalch  li van donar forma els arquitectes Francesc Folguera i Ramon Raventós, amb la participació del crític d'art Miquel Utrillo i del pintor Xavier Nogués. El Poble Espanyol es va construir en  el  temps record de tretze mesos i  tenia data de caducitat,  doncs  havia de durar el mateix que l'Exposició Internacional; No obstant,  i contra tot  pronòstic, ha subsistit  fins avui  dia gracies al  fet  que va esdevenir amb el  temps  una atracció  turística.

La torre d’Utebo del Poble Espanyol és un artifici de cartró-pedra que reprodueix  mimèticament el famós campanar d’aquesta localitat  propera a Saragossa. De base quadrada i cos superior octogonal, guarnit amb traços  geomètrics de maó i plafons de ceràmica vidriada, fou  construïda ,  en 1544,   pel  mestre d’obra Alonso  Leznes.  La Torre constitueix , en si mateixa, un superb   exemple d’estil  mudèjar que es va desenvolupar a la Península ibèrica entre els segles XI i  XVI.

Malgrat l’evident  impacte sobre l’arquitectura catalana que tingué el  Mudèjar  sobta el poc interès atorgat aquest estil  alhora de fixar  la seva responsabilitat en el desenvolupament  del Modernisme. Alguns teòrics de l’arquitectura  pretenen explicar  aquesta llacuna epistemològica  reivindicant la singularitat de Catalunya en el  context  hispànic. Ara be,  els esdeveniments semblen desmentir el supòsit   ja que Catalunya, certament poc impregnada pel passat hispano-àrab i amb l’atenció fixada en altres horitzons, no escapà a la influència del mudèjar renovat de finals del segle XIX. una simple observació d’edificis coneguts d’aquest  període permet identificar  l’empremta  neomudejar: Aquest seria el cas de la Editoral Muntaner i Simò de Domenech i  Muntaner, la casa Vicens de Gaudi o  l’església de les Saleses de Joan Martorell, però els exemples d’edificacions anònimes, típiques de l’arquitectura popular, que incorporen  elements característics  d’aquest corrent historicista son  innumerables i estan  escampats arreu  de la ciutat. Fins i tot és pot  afirmar, tot i mantenint certes reserves, que  el neomudejar  va desbordar l’eclecticisme arquitectònic en la seva transició cap el Modernisme. La importància que va tenir aquest “revival” sobre els arquitectes catalana, desprès del paper determinant que jugà en l’arquitectura del maó durant l’Exposició universal de 1888, només es pot explicar per la  deliberada recerca d’un nou llenguatge formal. Aquells arquitectes que prioritzaren el maó en el seus projectes constructius estaven rastrejant en un període de la història de Espanya caracteritzat  per la fusió de les tradicions àrabs i  cristianes  medievals .  L’exposició Universal, certament, va posar de relleu el ressorgiment del mudejar , subratllant aquell  aiguabarreig estilístic riquíssim en matisos i amb un poder expressiu molt superior a qualsevol altre localisme,  però  és,  sobretot,   la seva fusió  amb la nova arquitectura del  ferro i el vidre, que triomfa a Europa i  els EEUU amb el terme  “art noveau”, el  que provocarà  aquella amalgama particular de la que naixerà el Modernisme.      

La raó, sovint invocada, segons la qual aquesta influència és deguda a la creació tardana (1871-1875) de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona,  també  s'ha de matissar. De fet,   molts mestres d’obres que es distingiren en aquest  tipus “neo” del historicisme arquitectònic havien efectuat els seus estudis en la capital d’Espanya. Ara be, son els ideals de la Renaixença, les aspiracions a viure en plenitud la cultural pròpia, allò que impulsarà a Catalunya  a distanciar-se’n  de “l’arquitectura nacional” que pretén bastir Espanya a partir del Mudèjar.  De fet , l’Exposició Universal hauria estat la culminació d’aquest procés d’assimilació del “gusto español” que desprès es diferenciarà a mesura que es radicalitzi l’eclecticisme en el procés de transició cap el Modernisme.  Sigui com sigui, Barcelona estarà marcada per l’empremta d’un estil que va esdevenir molt popular (des del paranimf de la Universitat d’Elies Rogent a la plaça de braus de la Monumental de Joaquim Raspall). El Neomudejar constituirà durant més de cinquanta anys una font d’inspiració inesgotable per molts arquitectes catalans que comprovaran com el seu rigor constructiu serà interpretat pels artesans locals donant lloc al  tipus  d’extravagàncies ornamentals que tots coneixem i  a solucions tècniques exportades a mig  món ,  com  la célebre "volta catalana".   

PARANIMF DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Tipus:  Edifici destinat a Serveis 

Període:  1863-1871

Autor:  Elies Rogent i Amat  (1821-1897) 

Situació:  Gran  via de les Corts Catalanes,  585 

Estil:   Neomudèjar

La dècada del 1860 representa per a Barcelona la consolidació del medievalisme d’origen romàntic en l’arquitectura. En efecte, l’enderrocament  de les muralles va concitar als arquitectes desitjosos de trencar amb la tradició  neoclàssica a posar en pràctica els postulats historicistes; Mentre Josep Oriol  Mestre estrena  l’Eixample amb la  Casa Gilbert  -una construcció de regust neogòtic-  que  aixeca just on desprès s’obriria la Plaça Catalunya; Elies Rogent simultàniament dissenya l’edifici  de la Universitat de Barcelona de línia neoromànica. 

   

En  aquell moment el projecte de la Universitat  de Barcelona estava en sintonia amb allò  que es considerava  “modern”  ja que, d’una banda,  incorporava l’estil cosmopolita i de moda anomenat Rundbogenstil  que Friedrich von  Gärtner havia concebut  per a la Universitat  de Munich i que Rogent havia tingut l’oportunitat  d’admirar en el seu viatge per  Alemanya del 1855, i  ,d’altra banda, integrava en  el mateix edifici el ric llegat arquitectònic de la Catalunya medieval que estimulava la imaginació dels qui en plena Renaixença  cercaven en el passat punts de referència per enfortir la identitat nacional.                

Val  a dir que aquest medievalisme, diguem- ne més “nostrat”,  no  monopolitzava l’evolució  formal de l’arquitectura de l’època,  sinó  que constituïa una més de les diverses tendències que hi havien dins del  que s’ha convingut  anomenar l’estil  Historicista.  Es en aquest context  que s’hi  inscriu una corrent  peculiar del medievalisme molt estesa a partir de la  dècada de 1860: Ens referim al  l’Orientalisme i,  pel que fa al  cas que ens ocupa,  a la  seva variant   Neomudejar  que  Elies Rogent  aplica a un espai  tant  emblemàtic  com és  el  paranimf  de la Universitat de Barcelona.  

Davant la iniciativa de construir un edifici que acollis la Universitat , Elies  Rogent va elaborar,  des de 1854,  diversos projectes  fins que a 1859 dissenya  el definitiu com a conseqüència de la  decisió d’ubicar-lo  en els terrenys que ocupa actualment.  Les obres es van iniciar en 1863 i  van acabar en 1871, tot  i  que no es va inaugurar oficialment fins a 1877.

Aquest  llarg  període de gestació de l’edifici transcorre en paral·lel  a  la consolidació  d’un nou  paradigma que parteix de les diferents tradicions constructives  per revolucionar el llenguatge formal de l’arquitectura .   En  el mateix sentit, cal  posar de relleu que el període d’aprenentatge i  formació  de Rogent ressegueix un itinerari similar  en plena l’eclosió  del  Romanticisme a Catalunya.              

           

Així  és,  els seus  biògrafs  remarquen sovint  l’admiració que des de jove sentia  Rogent per l’arquitectura medieval  catalana, en  contraposició  als ensenyaments acadèmics que havia rebut a l’Escola de la Llotja i  dels quals acabarà abominant.  De manera precoç  va tenir la necessitat de conèixer  el patrimoni  del  país emprenent   el  1841 el  seu periple d’excursions per  la Catalunya interior  (en ocasions acompanyat per  Claudio Lorenzale, Josep Oriol Mestres i  Pau  Masferrer, referents arquetípics del moviment  romàntic) on  discernirà  els trets característics de la  seva  particular concepció del historicisme.  El 1844,  continua els viatges per Espanya amb l’objectiu de familiaritzar-se amb  arquitectures alienes a la tradició catalana. La primera meta, Saragossa, el  posa en contacte  amb l’estil mudèjar  del qual  aprehendrà   aspectes formals innovadors com la utilització del totxo i  dels ornaments de terra cuita.  Amb  aquest  bagatge i  una marcada actitud antiacademicista   ingressa el 1845 en  l’Escuela Especial  d’Arquitectura de Madrid, on acaba la carrera en 1848.  La Real Academia de Sant  Fernando li concedeix el  títol  d’arquitecte en 1851 i,  el mateix any, comença la seva dedicació  docent  a l’Escola de Mestres d’Obres de Barcelona , instal·lada en la Llotja.   

Es  aleshores que planeja l’edifici de la universitat de Barcelona amb la pretensió  d’arremetre contra el neoclassicisme  al·ludint a les arrels medievals de Catalunya que en el Paranimf  barreja amb l’aportació de l’arquitectura islàmica.  El  1871,  l’any que acaben  les obres,  Elies Rogent és nomenat primer director de l’Escola Provincial d’Arquitectura de Barcelona, que en 1875 ocupa les dependències de la Universitat en ser reconeguda oficialment . Des d’aquest  càrrec exercirà una profunda influència en les noves generacions d’arquitectes  barcelonins  afavorint l’eclosió del l’eclecticisme, el tret  característic de l’arquitectura catalana de la segona meitat  del  XIX  sobre el  qual  s’hi  assentarà el modernisme de principis del  segle XX.

    

PALAU DE LA PREMSA

Tipus:  Edifici destinat a Serveis 
Període:  1927-29 
Autor:  Pere Domènech  i Roure (1881-1962) 
Situació:  Avinguda Rius i  Taulet 
Estil:   Neomudèjar

L'Exposició Internacional de Barcelona es va inaugurar el 20 de maig de 1929 amb el propòsit de donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar  la imatge de la indústria catalana a l’exterior. De nou l’esdeveniment va originar la remodelació d’una part de la ciutat, en aquest cas de la Muntanya de Montjuïc i la Plaça Espanya, i va suposar un banc de proves per als nous estils arquitectònics  de manera similar a com  havia succeït amb l’Exposició Universal de 1888. A començaments del segle XX la corrent constructiva de moda a nivell  local era el Noucentisme (estil de tall neoclàssic cridat a substituir el Modernisme preponderant a la Catalunya de principis de segle) i, a més a més, l’exposició va suposar la introducció d’avantguardes internacionals com l’art Déco. Tot plegat  havia de plantejar necessàriament  la reconsideració dels trets característics de  l’Orientalisme decimonònic en l’arquitectura.

El pavelló reservat a la premsa acreditada per informar de l'esdeveniment va ser projectat el 1926 per l’arquitecte Pere Domènech i Roura que va arribar a tenir un paper destacat en el  desenvolupament de l’Exposició com a cap de la secció d'Obres, artífex de l’estadi Olímpic i coautor del Palau Nacional. La casa de la Premsa, aixecada entre 1927 i 1929, és d’inspiració mudèjar com  ho  certifica la utilització  del  maó vist, la retícula decorativa sebka o  la ceràmica policromada, tanmateix caldria matisar la seva adscripció a aquesta corrent  estilística. De fet, la decoració de les façanes plantegen  seriosos dubtes en relació a  la preponderància d’aquest llenguatge formal dins el marcat  accent eclèctic del conjunt. Això  es degut  a que els  pisos superiors recorden el tractament aplicat  als pavellons de l'Hospital de Sant Pau que projectà el seu pare, el prestigiós arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Cal tenir  en  compte que en sobrevenir la seva mort en 1923, Pere Domènech i Roura s’hagué de va fer càrrec de la direcció de les obres de l'hospital la qual cosa va coincidir amb l'inici de la construcció dels edificis més emblemàtics de l’Exposició. Pere Domènech, titulat a l’escola  d’arquitectura de Barcelona en 1907 i Catedràtic d’aquesta  institució des de 1920, era un convençut partidari  del Noucentisme però  es va veure  compromès  a concloure  l’obre que el  seu pare  havia emprès fidel  al ideari modernista.  La circumstància descrita explicaria la combinació en la casa de la Premsa  de conceptes tant dispars i aparentment  contradictoris com el neomudèjar,  el neoromànic i el neogòtic. Aquesta lectura justificaria l'agònica vigència en l’edifici dels postulats  historicistes, magnificats després pel Modernisme, en contra de les  conviccions noucentistes del seu  autor.  

 Amb una superfície de 600 m2 l’edifici, dotat de tres plantes i  subterrani, està actualment desocupat i sense ús per la qual cosa llangueix en una llarga  decadència. Fins fa pocs anys havia acollit  les dependències Centrals de la Guardia Urbana i des que van abandonar-lo no ha hagut propostes  d’ocupació que fossin viables, llevat de la voluntat d’instal·lar-hi l’exposició permanent del Museu de les Arts Escèniques de Barcelona de l’Institut del Teatre. Des que en 1989 va haver de deixar el Palau Güell el museu esmentat   passava per una situació d’incertesa a l’espera que es construís un nou edifici o se li atorgués un nou espai. Un acord entre la Diputació  i l’Ajuntament de Barcelona  semblava que havia de desencallar  la situació: D’una banda el consistori, s’havia compromès a cedir per 50 anys la Casa de la Premsa per aquesta finalitat i, d’altra banda, la Diputació s’havia avingut  a impulsar l’estudi de la seva rehabilitació  integral. Però un any després, l’agost de 2012, la Diputació es va fer  enrere i a hores d’ara el projecte esta aturat  per la manca de recursos econòmics. El futur de l’edifici torna ha estar en entredit i  no es veuen en l’horitzó projectes engrescadors que el puguin treure de la desolació i desemparament en el que es troba avui dia.