PALAU DE LA PREMSA

Tipus:  Edifici destinat a Serveis 
Període:  1927-29 
Autor:  Pere Domènech  i Roure (1881-1962) 
Situació:  Avinguda Rius i  Taulet 
Estil:   Neomudèjar

L'Exposició Internacional de Barcelona es va inaugurar el 20 de maig de 1929 amb el propòsit de donar a conèixer els nous avenços tecnològics i projectar  la imatge de la indústria catalana a l’exterior. De nou l’esdeveniment va originar la remodelació d’una part de la ciutat, en aquest cas de la Muntanya de Montjuïc i la Plaça Espanya, i va suposar un banc de proves per als nous estils arquitectònics  de manera similar a com  havia succeït amb l’Exposició Universal de 1888. A començaments del segle XX la corrent constructiva de moda a nivell  local era el Noucentisme (estil de tall neoclàssic cridat a substituir el Modernisme preponderant a la Catalunya de principis de segle) i, a més a més, l’exposició va suposar la introducció d’avantguardes internacionals com l’art Déco. Tot plegat  havia de plantejar necessàriament  la reconsideració dels trets característics de  l’Orientalisme decimonònic en l’arquitectura.

El pavelló reservat a la premsa acreditada per informar de l'esdeveniment va ser projectat el 1926 per l’arquitecte Pere Domènech i Roura que va arribar a tenir un paper destacat en el  desenvolupament de l’Exposició com a cap de la secció d'Obres, artífex de l’estadi Olímpic i coautor del Palau Nacional. La casa de la Premsa, aixecada entre 1927 i 1929, és d’inspiració mudèjar com  ho  certifica la utilització  del  maó vist, la retícula decorativa sebka o  la ceràmica policromada, tanmateix caldria matisar la seva adscripció a aquesta corrent  estilística. De fet, la decoració de les façanes plantegen  seriosos dubtes en relació a  la preponderància d’aquest llenguatge formal dins el marcat  accent eclèctic del conjunt. Això  es degut  a que els  pisos superiors recorden el tractament aplicat  als pavellons de l'Hospital de Sant Pau que projectà el seu pare, el prestigiós arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Cal tenir  en  compte que en sobrevenir la seva mort en 1923, Pere Domènech i Roura s’hagué de va fer càrrec de la direcció de les obres de l'hospital la qual cosa va coincidir amb l'inici de la construcció dels edificis més emblemàtics de l’Exposició. Pere Domènech, titulat a l’escola  d’arquitectura de Barcelona en 1907 i Catedràtic d’aquesta  institució des de 1920, era un convençut partidari  del Noucentisme però  es va veure  compromès  a concloure  l’obre que el  seu pare  havia emprès fidel  al ideari modernista.  La circumstància descrita explicaria la combinació en la casa de la Premsa  de conceptes tant dispars i aparentment  contradictoris com el neomudèjar,  el neoromànic i el neogòtic. Aquesta lectura justificaria l'agònica vigència en l’edifici dels postulats  historicistes, magnificats després pel Modernisme, en contra de les  conviccions noucentistes del seu  autor.  

 Amb una superfície de 600 m2 l’edifici, dotat de tres plantes i  subterrani, està actualment desocupat i sense ús per la qual cosa llangueix en una llarga  decadència. Fins fa pocs anys havia acollit  les dependències Centrals de la Guardia Urbana i des que van abandonar-lo no ha hagut propostes  d’ocupació que fossin viables, llevat de la voluntat d’instal·lar-hi l’exposició permanent del Museu de les Arts Escèniques de Barcelona de l’Institut del Teatre. Des que en 1989 va haver de deixar el Palau Güell el museu esmentat   passava per una situació d’incertesa a l’espera que es construís un nou edifici o se li atorgués un nou espai. Un acord entre la Diputació  i l’Ajuntament de Barcelona  semblava que havia de desencallar  la situació: D’una banda el consistori, s’havia compromès a cedir per 50 anys la Casa de la Premsa per aquesta finalitat i, d’altra banda, la Diputació s’havia avingut  a impulsar l’estudi de la seva rehabilitació  integral. Però un any després, l’agost de 2012, la Diputació es va fer  enrere i a hores d’ara el projecte esta aturat  per la manca de recursos econòmics. El futur de l’edifici torna ha estar en entredit i  no es veuen en l’horitzó projectes engrescadors que el puguin treure de la desolació i desemparament en el que es troba avui dia.