TORRE NEOARAB

Tipus:  Edifici  residencial  unifamiliar 

Període:  1905

Autor:  Josep Arnau i Piera 

Situació:  Carrasco i Formiguera, 15  

Estil : Neoàrab 

L’extensió  de la xarxa de tramvies i del tren de Sàrria va permetre d’urbanitzar terrenys agrícoles dels municipis  agregats  a Barcelona des del  1897 en el  precís moment que  l’edificació  de l’Eixample  desbordava els límits de Ciutat Vella. En aquest  context  de creixement de la trama urbana van sorgir  urbanitzacions inspirades en el model anglo-saxó de la ciutat jardí. Tot aprofitant  l’accessibilitat que oferien els mitjans de transport  nous és van començar a urbanitzar la falda de la serra de Collserola transformant finques rustiques en parcel·les d’esbarjo.

De tots els assentaments escampats per la zona alta de la ciutat, el més representatiu és el  que va promoure el farmacèutic Doctor Andreu. Per mitjà de la Societat  Anònima del  Tibidabo, constituïda en 1889, va urbanitzar la finca anomenada “El  Frare Blanc” que  havia estat  propietat d’un convent de dominicans.  L’avinguda principal que des de  1901 el “tramvia blau” remunta fins el  funicular que connecta amb  el cim del  Tibidabo es va plantejar com l’eix vertebrador de la urbanització. D’aquesta avinguda arrencaven els carrers secundaris que amb  el  temps van  abastar  una  franja amplia a peu  de la muntanya,  la que va des del  Parc Güell, resseguint el  Passeig  de la Bonanova , fins a  l’Avinguda Pearson. En aquest  indret  la burgesia va aixecar  “torres” d’estils arquitectònic molt diversos. 

Descendint  pel carrer Carrasco i Formiguera, a  la banda dreta  es poden  apreciar  alguns exemples d'antigues torres que  encara es conserven. Totes es caracteritzen per tenir planta baixa, pis, terrat i jardí interior,  però  només una en  destaca   per la seva façana  neoàrab.  Els elements ornamentals d’aquesta casa  de proporcions modestes   es limiten als merlets de perfil escalonat de la terrassa,   les ceràmiques vidriades sota el  ràfec  de la galeria i  els arcs de ferradura lobulats  en  finestres i  porta principal. 

A diferència del neoàrab concebut a partir  de la visió romantica de l'Alhambra i  del  decorativisme exuberant limitat a la epidermis dels espais interiors, a principis del  segle XX, i  com  conseqüència de la deriva eclecticista,  aquesta tendència surt  a l'exterior de l'edifici i  adopta un to  més contingut  i  sobri. 

Cal recordar  que l’Orientalisme Espanyol,  i  en particular  el  català,  a tombant  de segle era Africanista. El fet d’estar  centrat  en  el   Marroc el va anar  apropant  a la realitat a costa de perdre exotisme; Simplement perquè expressava allò  que coneixia de primera mà,   es va anar  tornant menys fantasiós que  els móns  imaginats pels artistes de finals del segle XIX. En altres pareaules,  els constructors de les torres  jugaven amb avantatge a l'hora d'expressar en imatges el món oriental,  ja que mols escenaris abans imaginats  es podien  ara contrastar amb  les escenes reals del protectorat en el  nord del  Marroc.