ESTIL NEOÀRAB

El neoàrab s'ha d'entendra com un estil peculiar que forma part de l'arquitectura historicista. La fascinació  per  l'exotísme d'Orient  que va arribar a Europa amb  el  romanticisme  es consolida a Catalunya,  en  la seva versió restringida al  món  hispanomusulmà i africanista,  en la segona meitat  del  segle XIX. Per  a ser  precisos l'atracció  per  Orient  es manifesta a Barcelona a partir  de la guerra del  Marroc (1859-60) amb les victòries èpiques del  general  Prim al  capdavant  dels voluntaris catalans i ,  desprès,  amb  l'obertura del Canal del  Suez (1869) que va comportar  la  irrupció  de la corrent "neoegipcia". Aquests esdeveniments van anar seguits de manifestacions públiques com  les estrenes de les operes Africana (1866) o  Aïda (1877), les pintures de Marià Fortuny,  les narracions de les mil i una nits,  el  contes de l'Alhambra o  la literatura de viatges al  Magrib,  la Terra Santa i  Egipte. 

Cap a la dècada del 1870  l'Orientalisme Musulmà forma part  de l'imaginari de la burgesia barcelonina,  ansiosa per expressar  la seva posició  social,  que aspira a fixar  les seves residencies en  els nous espais alliberats per l'enderrocament de les muralles (1854). A banda i  banda del  Passeig  de Gràcia,  aleshores l'eix principal  d'una capital emergent  que preten  ocupar   un  lloc destacat  entre les metròpolis europees, aquells anhels de diferenciació  social i de prestigi de la burgesia es materialitzaran en palauets i residències d'estiueig  que recreen un  món  luxós i  exuberant enmig  de la grisó  de la ciutat  industrial en ràpida transformació.  

  Glorieta Neoàrab als Jardins Bosch Betranc/ Musitu, 24 , Barcelona  (1902)


L’estil neoàrab constitueix el  denominador comú de les noves construccions  per la seva capacitat  “atmosfèrica” que esperona la imaginació   i evoca paradisos llunyans i misteriosos. Aquesta condició  explica que les recreacions neoàrabs es limitessin sobre tot als interiors dels edificis  amb una doble propòsit: D’una banda, contrarestar  la sobrietat buscada  en la façana per la seva filiació amb el símbols del  poder  i, d’altra banda, afavorir l’evasió desitjada en  els espais privats en base  a un  decorativisme exuberant. Per aquest  motiu  les intervencions  d'estètica neòàrab son en realitat  operacions d’emmascarament de l’arquitectura neoclàssica representativa de les elits aristocràtiques que envolten  la monarquia reinstaurada,  una estètica  contra  la qual xoca la sensibilitat de la burgesia  en  ascens social i  creixent  influència.

A finals del  segle XIX   l'Alhambra esdevé el  model de referència fonamental de l'estil neoàrab.  La  desconstrucció simbòlica del  llegat  andalusí  culminada pel  pensament  positivista de l'època  i la necessitat de  les arts industrials de proveir de material  als nous entorns arquitectònics van  impulsar  l’aplicació  del   llenguatge formal hispanomusulmà.  val  a dir que les arts industrials nascudes a finals del  XIX  no partien de cap tradició i, per tant,  no  estaven subjectes a  convencionalismes acadèmics.  A banda de la innovació  en  el disseny  cal  tenir en  compte que   l’obtenció  de motllos,  pel  procediment  de buidatge de  les guixeries o l'estampació  en paper,   permetien  reproduir  fidelment  el repertori  de motius geomètrics  i  abstractes que decoraven l’Alhambra  a un cost molt baix,  la qual  cosa s’avenia  a les exigències econòmiques  dels burgesos que encarregaven les obres.   D’aquí  que l’interès per  l’Alhambra  radiquès en les  pintoresques trames ornamentals   que es podien  reproduir fàcilment, però, sobre tot,  la despesa assequible  a l'hora de fer-ho.         
 
Encara que avui  en  dia la majoria de residències ricament  decorades amb  motius neoàrabs -com , per exemple, la Casa Antoni  Guix (1862), la Casa Joaquim  Mercader, comte de Belloch (1871) o la Casa Antoni  Goytisolo  coneguda com a  Taltavull  (1874)- hagin  desaparegut  víctimes de l'especulació  urbanística resten  dempeus alguns edificis on  son  visibles els elements característics de l'art  andalusí, particularment  de l'època nassarita. Com a trets identificatius d'aquesta corrent arquitectònica en destaco: 

Els Arabescs
treball  decoratiu en  guix consistent  en  la repetició de formes geomètriques i  de patrons que imiten plantes o  animals (sobretot ocells) que  simbolitzen el  desplegament  infinit  de la naturalesa única d'Al·la. De fet, l'arabesc permetia a l'artista islàmic expressar  l'espiritualitat malgrat la  prohibició  de representar  la imatge humana.


Els Arcs lobulats  
Arcs consistents en una successió de lòbuls en el  intradòs de la volta. És tracte d'un  motiu ornamental característic de l'art  islàmic que en  la peninsula ibèrica apareix en edificis de l'època califal i  arriba al  seu  climax amb  l'Alhamabra





 Sahn
Terme relatiu al  pati  porticat  present  gairabé en totes les mesquites i  reproduït en moltes cases privades. En  l'ambit  de la cultura islàmica el  brollador  d'aigua situat  al  centre del  pati  s'anomena  Howz i  te una funció  religiosa ja que els fidels hi  realitzen les ablusions. Tanmateix en  els edificis d'estil  orientalista esdevé un recurs ornamental per imitació al  model  de referència que es l'Alhambra 


Mocàrabe
Element  peculiar  de l'arquitectura islàmica que decora molts espais interiors de l'Alhambra. En  realitat  es tracte d'una guixeria de formes complexes consistent en la juxtaposició de prismes,  sovint  penjant  del  sostre o  incrustrats en el  intradós dels arcs, que imiten  estalactites.    

Cap comentari:

Publica un comentari