ESTIL JAPONISTA

L'exposició  de 1888 va ser  l'ocasió excepcional per  conèixer  de primera mà un grapat  de països de l'extrem  Orient.  La casa japonesa construïda a la Ciutadella, la casa de Filipines aixecada per  la Companyia de Tabacs de Filipines,  els pavellons dels expositors de la Xina i el  Japó en el  desaparegut Palau  de Industria son exemples de l'atracció  que les cultures de l'Extrem  Orient van  exercir  sobre la ciutat durant la celebració de l'efemèride. A més a més, en  aquesta època van prosperar els contactes amb la Xina i el Japó gràcies a l'establiment  de delegacions comercials catalanes en diversos ports del  Pacífic. Conseqüència d'aquestes relacions  va ser  l'obertura de  magatzems i comerços especialitzats en productes orientals  en  el  carrer  Ferran -aleshores el  carrer  de moda d'una Barcelona amb l'Eixample en construcció-  com  els  famosos Mickado i  Almacenes del  Japón  o  de botigues en  les immediacions de la Rambla  com les de  Bruno  Cuadros, Pera Clapés o  Joaquim  Mustarós.

Entrada del jardí  romàntic del  Laberint  d'Horta

Des del  punt  de vista de l'arquitectura la fascinació per l'art japonès estava relacionat  íntimament amb l'Art  Noveau  que aleshores era una moda triomfant a Europa.  La descoberta de l'extrem Orient representa un incentiu per la renovació  del repertori  d'imatges i la introducció  de nous formats. L'art  Noveau  se'n fa ressò  d'aquestes innovacions i una nova generació  d'arquitectes els apliquen en  els  edificis que construeixen  contravenint    les restriccions estètiques de l'art  acadèmic  que  imposaven determinades institucions com  l'Escola d'Arquitectura de Madrid.  L'art  Noveau  arriba a Catalunya amb  les seves peculiars connotacions de modernitat,  en un moment  de gran vitalitat  cultural,  i  arrela a Barcelona en plena ebullició  constructiva.

Una de les característiques de L’art  Noveau en l’arquitectura (en  aquest blog hem convingut anomenar eclecticisme audaç o esteticisme)  és,  sense cap dubte, la lliure composició que assimila les corrents “neo”  historicistes i  les enriqueix amb els recursos que aporten les cultures de l'extrem Orient.  En altres paraules es va més enllà en  la confusió  formal superposant als elements autòctons d'altres que no en tenen cap relació. El resultat  és un pas nou a en la hibridació com a correctiu del debat arquitectònic que conduirà al Modernisme. La burgesia –esdevinguda classe dominat en el període de la Restauració monàrquica- acceptarà sense embuts aquesta arquitectura ambigua que barreja registres diversos i en assimilar-la diversificarà l’espectre estilístic de les residencies i torres d'estiueig que construirà com aparadors del poder i del prestigi arrabassats a l'aristocràcia d’origen  nobiliari.

Alguns exemples d'aquestes innovacions en el llenguatge formal son  identificables avui  en  dia en l'arquitectura barcelonina:

La reproducció  d'estampes 
Les estampes de Harunobu, Utamaro, Hokusai o Hiroshige van revelar un món d'imatges insòlites que van impactar en la sensibilitat occidental. El  fervor per la natura subtilment representada en  dibuixos de colors plans i  contorns definits,  com  per exemple aquesta ona d'Hokusai,  reproduïda en  el  menjador de l'Hotel España i en el  Palauet Albèniz, van tenir  molt de ressò en  les arts decoratives.

El  cercle policromat
El  cercle es posa de moda com a format  arquitectònic. En  la cultura japonesa i  Xinesa aquesta figura geomètrica,  que imita la lluna plena,  simbolitza la joia de viure i atrau la bona sort.  Els modernistes en faran ús en portes i  finestres  i  crearan  jocs de llums a partir  de la profusió  de vidres policromats