El Neomudejar s'emmarca dins dels corrents orientalistes de l'arquitectura historicista. L'art mudejar de l'edat mitjana que pren com a referència és pot considerar un fenomen caracteristic de frontera ja que en origen barreja elements de les tradicions constructives de l'Europa Cristiana i del sud peninsular islàmic. El mudejar era l'estil seguit pels moriscos o habitants d'origen musulmà dels territoris cristians i s'ha d'entendra com l'aiguabareig dels coneixements del mestre picapedrer del gòtic amb l'experiencia de l'alarif pel que fa a materials més tous i moldejables que la pedra com les rajoles, l'escaiola o el guix.
En tant que basat en una estètica inspirada en l'arrel musulmana de la història peninsular, el neomudejar fou reivindicat com un estil nacional. Arquitectes com Emilio Rodriguez d'Ayuso
(1845-1891) o Agustin Ortiz de Villajos (1827-1902) no dubtaran en qualificar-lo d'art genuinament espanyol i projecten edificis segons les característiques que creien que els identificava com una replica del mudejar.
 |
| Detall de la façana de la Plaça de Braus de les Arenes (Plaça Espanya s/n) |
A diferencia del Neoàrab - qualificat com a
historicisme constret a la epidermis dels espais interiors- el neomudejar actua a l’exterior dels edificis per configurar un
objecte arquitectònic ple i exempt. Per això els arquitectes que opten pel
neomudejar actuen amb un
eclecticisme resolutiu i apliquen
elements procedents d’aquesta tradició
barrejant-los amb elements
d’altres fonts arquitectònics d’arrel
hispanomusulmà.
La referència al sentit constructiu del mudejar i , més concretament a l’ús
del maó en la doble vessant estructural i
compositiva, van generar un
ressorgiment de l’Orientalisme d’arrel musulmana en les dues darreres dècades del
segle XIX que va perdurar fins la segona dècada del segle XX. És comument
acceptat que la plaça de braus Goya projectada per Rodriguez Ayuso fou el primer edifici neomudejar. Aixecat en
1874 i enderrocat en 1934, en el mateix solar que actualment
ocupa el Palau d'esports de la comunitat de Madrid, va esdevenir
el model de referència per a la majoria de places de braus que es
van construir posteriorment a l'Estat Espanyol i a Sud Amèrica. De fet, un
dels trets que defineix el neomudejar és la seva associació a
construccions de caràcter festiu i de lleure, com ara salons de
fumar, casinos, banys públics i , per suposat, places de braus. Però no vol dir això que no tingues altres camps d'aplicació. El mateix protagonista de la configuració del Neomudejar, l’arquitecte Emilio Rodríguez Ayuso, mostrà les seves
possibilitats en el terreny
residencial construint, per
exemple, el palau del
Duque de Anglada- malauradament
desaparegut- o el palauet del
Marques de los Salados (1886) a Madrid.
La combinatoria d'elements que defineixen aquest estil son:
L'elecció del maó per a la construcció va tenir una gran repercusió entre els arquitectes que van aixecar els edificis de l'Exposició Universal de 1888. Encara que considerat un material pobre aquest element d'arrel hispanomusulmà va representar una aposta estètica profusament utilitzada per Josep Vilaseca en l'Arc de Triomf o per Domenec i Muntaner en el Palau del Tres Dragons del parc de la ciutadella.
Els Mosaics enrajolats
El mosaic enrejolat es composa de peces de ceràmica esmaltada minuciosament retallades a mà, en diferents perfils i mesures, que es fan encaixar les unes amb les altres. Les rajoles utilitzades en revestiments de paret i amb una finalitat decorativa son aplicades en l'arquitectuara d'AL-Andalus des de finals del segle XII.
Els Arcs de Ferradura policromats
La forma de ferradura és reconeixible quan l'arc de circumferència fa més de 180º i el seu centre esta situat per damunt de la línia d'arrancada. La successio de dovelles de pedra amb dovelles de maó vermell formen la combinatoria de colors característic de l'estil neomudejar
Es un recurs decoratiu basat en una reticula de maons que formen un entrellaç romboidal que cobreix murs, arcs, zocals o altres paraments. Per regla general es tracte d'un element superposat, sense cap funció estructural, que trenca la monotonia rectilinia de la paret.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada