ESTETICISME ORIENTAL

l'Esteticisme te les seves arrels en l'arquitectura historicista.  De fet,  es podria considerar  una versió  que porta a les últimes conseqüències els postulats de l'eclecticisme, es a dir,  en comptes de limitar-se a imitar i  combinar  en  un  mateix edifici els  llenguatges formals  del  passat s'afanya  a barrejar-los sense pendre cap mena de  precaució  alhora de  preservar de la seva coherència estilística.  En conseqüència si  alguna cosa diferencia l'Esteticisme de la resta d'arquitectures pre-modernistes  és el fet  que la barreja de corrents històrics acaba configurant un  nou  llenguatge formal.

Si  l'etapa Orientalista anterior,  conflictiva i  apassionada,  va coincidir amb l'expansió  de la ciutat  per  l'Eixample. La nova etapa que neix amb la  restauració  de la monarquia, socialment  plàcida i  econòmicament  prospera, consolidarà  la projecció  de Barcelona com a metròpoli.  Des de l'Exposició Universal de 1888,  Barcelona es mostra  davant  d'Europa com  una ciutat  industrial i com a capital nacional  d'una Catalunya renaixent. A partir del  1890 l'espai  edificat  s'estén amb  rapidesa i  el 1897  abasta  en un sol  municipi  les poblacions disseminades pel  pla de Barcelona.  En aquest context de  creixement urbanístic i   demogràfic la ciutat mostra amb orgull  un conjunt  d'arquitectures eclèctiques que,   allunyades del  mer  historicisme, cerquen  una aparença  "moderna".  Tanmateix no podem deixar  de banda que els edificis que es construeixen  han  de donar  resposta a noves necessitats.  Això  explica el  protagonisme que assolirà l'arquitectura feta per enginyers,  condicionada per  l'aplicació  de noves tècniques constructives i de nous materials com  el  ferro i  el  vidre, que resolen  de manera eficient als problemes funcionals del repertori  de nous edificis com ara  estacions de ferrocarril,  galeries cobertes ,  espais expositius,  magatzems, etc... característics de la societat industrial del tombant del  segle XIX. 

Per  tant ,  a banda del paroxisme al  que arriba la lliure combinatòria d'estils històrics entre els quals  hi  han  els d'influència oriental (neoàrab,  neoegipci, neomudejar i  japonisme)   cal tenir  en compte el impacte que va representar l'aprofitament de els noves tecnologies i  els nous materials constructius de l'arquitectura del ferro. Les "construccions modernes",  anomenades així  tant  pel  seu  llenguatge formal  innovador  com  per la seva solucions funcionals,  posen en crisi la formació  acadèmica dels Arquitectes.  Molts creadors del  moment  formen part  de  la primera generació  de llicenciats de l'escola d'arquitectura de la Universitat de Barcelona,  reconeguda en  1875.  Aquests coneixen  millor que els arquitectes tradicionals les possibilitats dels nous materials i  les noves tècniques per experimentar  un eclecticisme més radical  que albira  l'estil  modernista  de principis del  segle XX.      
          


Detall ornamental  de la façana de la casa Vicens, Antoni  Gaudí (1883/85)


L'esteticisme és una concepció  de l'eclecticisme arquitectònic d'escasses referències clàssiques ,  amb  gran  riquesa d'elements  d'artesanies diverses -forja, rajoles, vitralls- d'arrel  llunyanament orientalista pels freqüents  motius  decoratius naturalistes, vegetals  i  animals resolts amb una bona dosi  de fantasia. Un  estil,  en  definitiva,  més audaç  que el  practicat per  altres arquitectes coetanis més respectuosos amb  el vocabulari  tradicional. 
En aquest moment es produeix la disparitat estilística a partir  del  tronc comú  de la arquitectura historicista: L'eclecticisme de compromís perceptible  en les elegants edificacions que aixequen  els mestres d'obres  i l'eclecticisme audaç que pratiquen els  joves arquitectes partidaris de l'experimentació i  que no  dubten en incorporar  les aportacions de l'arquitectura del  ferro. El respecte dels primers pels elements del vocabulari  formal secular,  com  ara frontons amb  acroteris, mansardes, fornícules amb  estàtues o   balconades amb  baluastres, contrasta amb els que hi oposen  els segons a partir  de l'Orientalisme amb  la  policromia ceràmica i el  repertori  de decoracions fantàstiques. En  lloc d'adaptar-se als sistemes de treball  tradicionals els arquitectes que opten per  l'esteticisme experimental dissenyen,  prescindint  de qualsevol  restricció convencional,  el conjunt  d'elements que formen part  de l'edifici i que acaben essent expressió  d'una originalitat volguda. 

Galeria Palau  del  Baró  de Quadres, J. Puig i Cadafalch (1902/06)




          

Cap comentari:

Publica un comentari