diumenge, 4 de desembre de 2016

CAN MANEGAT






Tipus:  Edifici residencial
Període:  1888-1910
Estil:  historicisme
Situació :  Carrer Termes Romanes, 16

Estil:  Neoàrab  
 




Can Manegat és una casa d’estiueig situada en nucli urbà de Caldes de Malavella. Tot i que no es tracta d'una construcció aïllada, la podem apreciar des de diferents angles ja que dona a la Plaça de Sant Grau, compartint paret amb Cal Pebrot (un casalot originari del segle XVII), i al carrer de les Termes Romanes on hi ha la porta principal per accedir-hi. Aquest edifici, construït en 1888 i reformat en 1910 , és quadrangular, amb un cos avançat a la façana principal, compost de planta baixa, primer pis i terrats amb baranes de merlets escalonats. Les obertures són en arc de ferradura, amb el intrados lobulats i els carcanyols decorats amb rajola vidriades. Les diferents façanes estan pintades de color blanc de manera que l’emmarcament de rajoles, amb motius florals i rerefons blau, destaca de manera ostentosa.


Can Manegat va ser construïda per incitativa d'una família benestant barcelonina que va 
triar aquesta població de la província de Girona per passar els estius. Es de sobres conegut que Caldes de Malavella, a partir del de la segona meitat del segle XIX, esdevé un important nucli d’esbarjo al voltant de l’activitat balneària. La població va créixer per l’arribada d’estiuejants , atrets per les aigües sulfuroses i les seves propietats terapèutiques, que hi podien accedir per ferrocarril des de Barcelona.


divendres, 16 de setembre de 2016

LA GIRALDA DE L'ARBOÇ

Tipus. Edifici Residencial
Període: 1889-1907
Autor: Joan Roquer i Marí (1868-1934)
Situació: Avinguda Jacint Verdaguer
                  L’Arboç  del  Penedès
Estil:  Neoàrab

La cèlebre Giralda de l’Arboç va ser construïda amb   la voluntat de reproduir, a menor escala i dins un mateix edifici, la Giralda de Sevilla, el Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada i el Saló dels Ambaixadors dels "Reales Alcázares" de Sevilla. L’edifici en qüestió és considerat l’obra cabdal de l’estil neoàrab a Catalunya i es tracte d’un compendi d’elements característics de l’art Hispanomusulmà   amb detalls neogòtics (visibles en les prolongacions conopials dels arcs de ferradura de la façana) i elements plenament modernistes (per exemple, les decoracions florals de les sanefes dels salons) en sintonia amb l’eclecticisme imperant en la arquitectura de finals del segle XIX.       

Una llegenda popular assegura que el casalot va ser encarregat per un Indià molt ric per tal que la seva dona , originaria de Sevilla, no s’enyorés de la seva estimada Andalusia. Tanmateix, la veritable història és un altre que no te gens a veure amb la imaginació desfermada per l’exuberància difícilment justificable de l’edifici.   L’autèntic impulsor del projecte va ser Joan Roquer i Marí , tercer fill del farmacèutic de la l’Arboç, fotògraf aficionat que es delia per  l’art . A diferencia del seus germans, que van continuar el negoci familiar, es va estimar més anar a cercar fortuna a Barcelona com a estudiant de Medicina. A la gran ciutat va freqüentar els cenacles artístics, atret per la vida bohèmia i pel desig de relacionar-se amb el món de la faràndula, i hi va conèixer a Candelaria Negravernis, filla d’una coneguda família burgesa de Sarrià. En 1886 es casen i emprenen el viatge de noses a Andalusia on quedaran meravellats pels monuments de l’època d’esplendor   de l’Andalús . Uns anys desprès van poder disposar d’una ingent quantitat de diners –procedent d’un oncle de la Candelaria que en morí li llega la seva fortuna- per invertir en un palauet de somni que recrees els edificis que els havien fascinat durant el seu viatge pel sud de la península.

Va ser en Roquer , destre dibuixant i bon fotògraf, qui va concebre el projecte de reproduir mimèticament els edificis més significatius de l’arquitectura hispanomusulmana. Per a dur-lo a terme va comptar amb l’ajuda i la supervisió tècnica del contractista d’obres arbocenc    Anton Feliu Tetas. Les obres van començar en 1889, en uns terrenys desamortitzats de la anomenada “casa de la por”, i van finalitzar en 1907.

Les filigranes visibles des de fora l’edifici demostren que el matrimoni no va reparar en despeses i que hi van treballar per a fer possible aquest capritx alguns dels millors tallers de les arts aplicades de Catalunya.  La façana esta ricament decorada amb esgrafiats geomètrics que, juntament amb les teules de ceràmica vidriada de les cobertes i la cúpula, donen al conjunt el seu aspecte “moresc”. Tanmateix el més destacat de l’exterior del conjunt és la fidel reproducció a escala 1:2 de la Giralda de Sevilla; En aquesta obra, conclosa en 1902, s’hi aprecia la mateixa a disposició dels finestrals i els característics llenços de Sebka del minaret que es va voler imitar . Si be aquest element visible des de la carretera N340, doncs sobresurt ostentosament del perfil de cases de l’Arboç , ha esdevingut la icona d’aquella població del Baix Penedès cal advertir que no desmereix en res la sumptuositat i els luxe dels seus espais interiors. Ens referim a les repliques del pati dels lleons i del saló dels ambaixadors de l’Alcasser de Sevilla que creen una atmosfera   digna d’un conte de les mil i una nits. Tot i que en Roquer es va prendre unes quantes llicencies, com per exemple, els vitralls amb motius florals o el paviment de mosaic venecià en el salo d’ambaixadors, la veritat es que es tracta d’unes imitacions bastant fidels al model original. D’aquest espais en sobresurten el treball de l’esplèndida cúpula de traceria mudèjar que descansa sobre mocàrabs i   paraments amb guixeries folrades amb més de 30 kg de paper d’or i la reproducció dels elegants arabescos   del pati dels lleons que remata   l’estucat de calç planxat al foc amb el lema de la dinastia nassarita “només Al•là és vencedor”.
  

La Giralda de l’arboç es convertí, gràcies a l'esperit inquiet dels seus propietaris, en un lloc de trobada de personatges vinculats a la cultura, on sovint celebraven tertúlies i festivals de música. Malauradament aquesta bonança va durar poc ja que   Joan Roquer , prohom benefactor del Teatre Romea de Barcelona i o del Teatre de l’Arboç,   va mori el 1934 i, poc després,   en esclatar   la guerra civil la Giralda va ser requisada per instaurar-hi el comandament de la força aèria Republicana durant la batalla de l’Ebre. Als anys quaranta, Candelaria Negravernis, mancada de recursos i sense descendència, es va veure obligada a vendre i la casa va ser adquirida per l’industrial barceloní Josep Bascompte, que la va utilitzar com a residència estival i, desprès, l’heretà el seu fill Antoni. Durant aquest temps l’edifici es va anar deteriorant inexorablement fins que L'any 1981 la va adquirir Manuel Camino, capitost retirat de la marina mercant i president del club de futbol Sant Andreu. L’actual propietari va haver escometre importants obres de consolidació de l’edifici que corria perill de descavalcar   a causa de la inestabilitat del terreny abans de dedicar els seus esforços a la rehabilitar-lo. L’any 2008 van concloure les obres i La Giralda va poder inaugurar-se de nou en un acte en què hi va assistir el president de la Generalitat, Il·lm. Sr. Manuel Montilla. Tanmateix el projecte de convertir-lo en un centre de convencions, associat a una escola de restauració,   no ha pogut anar a més a causa de la crisi econòmica que va obligar a aturar les obres de manera que la rehabilitació definitiva del conjunt encara haurà d’espera un temps.      

diumenge, 28 d’agost de 2016

CA N'URGELL

Tipus: Edifici Residencial
Període: 1888-1910
Autor:  (?)
Situació: Avinguda dels Herois /carrer del                      Migdia. L’Arboç del Penedès
Estil:  Neoàrab






Ca n’Urgell és un dels edificis d’aspecte noble que abunden a l’Arboç del Penedès. El va construir en Santiago Urgell, un acabalat terratinent de la vila, que en 1891 hi fixà la seva residència i el va fer servir de celler (Això  sembla suggerir-ho el relleu que, amb aquest número, hi  ha a la dovella de la porta que dona al carrer del migdia). En relació a la seva doble funció l’edifici es diferencia en dues parts diferenciades : A la planta baixa, on son visibles tres portalades d'arc de mig punt  al llarg de la façana principal, hi havien les tines i les premses per l’elaboració del vi; al primer pis, tres portes balconeres (les dels extrems amb barana de ferro forjat i la del mig amb barana de pedra calada decorada amb motius geomètrics i vegetals) i una galeria coberta, sustentada per columnetes amb capitells corintis, ens indiquen que aquesta era la part reservada a l’habitatge. L’estil neoclàssic del conjunt no sembla contradir l’element de factura neoàrab que emergeix ostentosament del terrat. Ens referim a la torratxa de planta estrellada, sobre al qual descansa una estructura cilíndrica que combina arcs lobulats, arcs de ferradura i columnes corínties, coronada per una cúpula semiesfèrica decorada amb ceràmica vidriada.



Sens cap mena de dubte, aquests és l’element que confereix el caràcter Orientalista a l’edifici i, tenint en compte la presència en la mateixa vila de la cèlebre Giralda recreada per Joan Roquer Marí, no s’ha de descartar la influència que hauria exercit aquest personatge en la seva construcció. Com es sabut Joan Roquer i Marí, fill  del  farmaceutic de la vila i vinculat  a d’una il·lustre nissaga de productors d’aiguardent (licors Roquer) , es va estimar més la vida bohèmia de Barcelona que seguir la professió del seus ancestres. Dibuixant i fotògraf de notable mestratge, dissenyà la Giralda que executà, sota la seva supervisió, un conegut mestre d’obres arbocenc; Antoni Feliu Tetas. Tenint en compte que Ca l’Urgell es construeix a la mateixa època i que la seva torratxa és del mateix estil (la qual cosa implica la possibilitat de compartir tècniques i models pel que fa a les guixeries decoratives) no es gens descabellat pensar que Joan Roquer hagués participat en el projecte. Malauradament, no hi ha prova documental que ho corrobori de manera que ens quedem en un simple supòsit.



Amb el pas del temps l’edifici va canviar de mans. Els hereus de Santiago Urgell  van decidir vendre’l  a la constructora Incatur Sl que en la primera dècada del segon mil·lenni va intentar transformar-lo en habitatges, tot i preservant la seva fisonomia. Les obres dutes a terme van substituir el jardí per un cos afegit que imita l’ornamentació de la façana del cos original. La crisi econòmica ha impedit la continuació del projecte per la qual cosa la rehabilitació del conjunt haurà d’espera èpoques més favorables.  

dilluns, 11 de juliol de 2016

CAN FERRER DEL MAS




Tipus: Edifici Residencial 
Període: 1884-.1888
Autor: (?)
Situació: Sant  Sadurní  d'Anoia 
Estil: Neoàrab    




Aquest casalot, conegut popularment com a “Castell dels moros”,  és  d'una factura  imponent la qual  cosa justifica que, tot i el seu aspecte deixat i de les obres de remodelació inacabades, hagi  estat declarat  Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Situat a la banda dreta de la carretera de Masquefa, coronant un petit turo amb vistes a la vila, el conjunt de construccions ordenades al voltant d’una antiga masia pairal fou transformat  a finals del segle XIX en un “caprici moresc”. Al complex, que abasta una superfície de 10 hectàrees (en part ocupades per un bosc de pins frondós) , s’hi accedeix per un portal d’arc de ferradura flanquejat per dues torres esmerletades. Un cop dins, es distingeixen edificacions diferents en funció dels seus usos: D’una banda, els residencials i, d’altra banda, els destinats a l’elaboració i emmagatzematge de vi. Pel que fa a la casa s’hi aprecien obertures d’arc de ferradura en planta baixa i primer pis amb una torratxa superior coberta amb una cúpula semiesfèrica. També hi ha un claustre rectangular de dues alçades amb arcs de ferradura que havien contingut les premses i les tines de vi, i a la qual se li afegí, en 1925, una capella. 

Per la documentació disponible se sap que la família Ferrer del Mas (De la que hi ha constància des del segle XV) va perdre la propietat sobre la casa i la hisenda a finals del segle XIX. El nou propietari, Josep Boada i Romeu, construí les edificacions annexes i realitzà les obres d’embelliment que li donaren al conjunt l’aspecte arabesc. En 1920 la masia fou adquirida, mitjançant subhasta, per la família Freixedas, de Vilafranca del Penedès, que hi construí la capella i plantà els pins del recinte tancat. A l’any 1960 el complex passà a mans de Segura Viudes i, desprès de romandre deshabitada durant molts anys, l’Ajuntament de Sant Sadurní la va adquirir en 1982 amb la intenció de rehabilitar-la per enquibir-hi servies municipals.    
 L’estil neoàrab de les façanes i dels ornaments de portes i finestres s’explica perquè Francesc Boada i Romeu havia tingut una estreta relació comercial amb el Nord d’Àfrica. A causa dels seus negocis de venda de vi sovint hostejava a casa seva membres de bones famílies marroquines per la qual cosa no hauria estalviat  esforços per decorar-la al gust dels seus clients. Tanmateix l’aspecte “moresc” afectava fonamentalment l’exterior del conjunt 
(la distribució d’espais i les estructures arquitectòniques, per contra, segueixen les pautes arquetípiques de la masia catalana), llevat d’una habitació que anomenaven “Sala del Moro” o “sala de Muley Hafid” profusament decorada amb objectes rifenys –alguns de valuosos com cadires de muntar ricament treballades, pipes d’aigua daurades, simitarres i babutxes de seda amb incrustacions de pedra...- que ajudaven a crear   l’ambient “pintoresc” que pretenia el seu propietari. D’aquí hauria sorgit la llegenda entre els antic vilatans que Ali Bey havia estat el constructor. Tanmateix, la cronologia en relació a l’aventurer i espia Domènec Badia és molt anterior a la reforma del conjunt d’edificis, presumiblement acabada en 1888 com es desprent d'aquesta data forjada en una reixa. Sembla ser que el cognom del propietari (Boada fonèticament es. concomitant a Badia) ,  a banda a seva estreta relació amb el Nord d’Àfrica, hauria ajudat a crear aquesta confusió.   
    
Ara be, el que sí és veritat fou el suport que propietari hauria donat a la causa del Mouley Hafid, Sultà i califa del Marroc exiliat a Barcelona. La historia és de sobres coneguda; en aquella època els candidats per ocupar el tron alauita procedien de diferents branques dinàstiques que es reivindicaven descendents del profeta. Els Hafid estaven recolzats pels espanyols i els Hassan pels francesos. Cada vegada que hi havia un cop d’Estat la família perdedora corria a refugiar-se al país que el protegia i, en el cas del Muley Hafid, en una d’aquestes fugides va residir, ocasionalment i per un període curt de temps, en Cal Ferrer del Mas, abans d’anar a parar definitivament a la torre del passeig de la Bonanova de la ciutat comtal que construí Josep Puig i Cadafalch i a on va fer portar l’Elefanta Julia que desprès cedí generosament al zoològic de Barcelona.

Muley Hafid , fou un personatge clau per a la firma del tractat del protectorat del Marroc en el 1912 i el fet que mori a França el 1937, un any abans la de defunció de la mítica Elefanta Julia a causa d’un bombardeig de l’aviació franquista durant la Guerra civil Espanyola, va impactar profundament en l’imaginari dels barcelonins d’aquella època. Molt probablement va ser aquest episodi, vinculat a l’activitat mercantil de Josep Boada amb el Marroc , allò que veritablement va crear entre els coetanis la fascinació per aquesta casa orientalista que encara perdura.
L’Ajuntament, actual propietari dels edificis,   va iniciar la rehabilitació, posposada durant molt de temps a l’espera de l’aprovació del Pla General d’Urbanisme per part de la Generalitat, que ara s’ha encallat per manca de pressupost. Durant la legislatura municipal de 2007-2011 es van porta a terme les principals obres de reforma que, tot i la seva envergadura, no han afectat la fisonomia “morisca” de l’edifici. Desprès de diversos canvis en el projecte , motivat pel Pla Especial de desafecció del conjunt construït inclòs en el catàleg de Patrimoni Arquitectònic de Sant Sadurní, es va enderrocar la façana històrica i la torratxa, que estaven molt malmesos, per reconstruir-les de nou. D’altra banda, de l’edifici de serveis previst se n’ha fet únicament la carcassa, deixant per més endavant la intervenció en el se¡u interior. Les obres han anat a càrrec de Cots i Claret, una empresa de Manresa especialitzada en la rehabilitació. Avui dia el complex esta encerclat de tanques per evitar les bretolades i a l’espera de noves inversions que concloguin el projecte.