dimecres, 18 de juliol de 2018

PALAU MERCADER



Tipus: Edifici Residencial
Període: 1864-1869
Autor:   Jose Domínguez Valls
Situació: Ctra. D’Hospitalet s/n  (Cornella del Llobregat)        
Estil:  Neoàrab 



El Palau Mercader va ser construït entre el 1864 i el 1869 per encàrrec de Joaquim de Mercader i Belloch (1824- 1904), en una finca de Cornellà, propietat de la família. El projecte va implicar l’execució  d’obres de gran envergadura que, a banda de l’enderrocament de la masia anomenada mas Oriol de l’Empedrat , va comportar la creació d’un jardí de 48 hectàrees amb plantes exòtiques.   

Cal recordar que Joaquim Mercader era en  aquella època un reconegut col·leccionista i aficionat a la història,   amb  possessió  d’ una important col·lecció arqueològica que va incloure en el «Museu zoològic comte de Belloch», fundat pel seu pare, Ramón Mercader, en 1835. El Museu  zoològic físicament es trobava al carrer Lledó, número 11, de Barcelona,  però la col·lecció d’ armes, monedes, armadures, ventalls, gravats, ídols romans, i diversos objectes rars i antics els conservava  al Palau ricament decorat amb motius neoàrabs  que tenia la família al Passeig de Gracia, a l’alçada del carrer Provença, i que va desaparèixer al mateix temps que s’erigia la residència senyorial a Cornella.   

El mestre d’obres Jose  Domínguez Valls, empès per la corrent  historicista del moment, va construir aquest edifici residencial de dimensions colossals on barreja estils de diferents èpoques. De fet, l’aspecte exterior recorda un castell medieval, a jutjar pels merlets que coronen el seu perímetre i les torres octogonals de les seves cantonades, que contrasta amb el decorativisme sumptuós de l’interior,  on els diferents espais d’us privat tenen “caràcter” segons la funció representativa que se’ls assigna. Les denominacions de les sales obeeixen a l’estil decoratiu (per exemple, la Sala de pas o del Renaixement) o un objecte (la Sala dels Pianos) o funció (el menjador). Ara be, pel que fa a l’objecte d’estudi del blog, i per tant a la nostra fixació en l’estil orientalista, en destaquem el Saló àrab i el salo Rosa. 
  

El Saló Àrab, contiguo a la recepció i destinat  a actes socials,  es feia servir  ocasionalment com a sala de ball. L’epidermis de les seves parets és típicament neoàrab, tot i així  destaquem  com a curiositat  la llegenda amb grafia àrab dels noms de Mercader i Comtes de Bell-lloc  que recorre el  fris la sala. Detalls com aquest demostren  la filiació del programa decoratiu amb les necessitats  i els costums socials de la burgesia que havia  arribat  al  govern  amb la restauració de la monarquia d’Alfons XII  desprès del cicle revolucionari,  iniciat  amb  la Gloriosa de 1868 i finalitzat amb  la I República,  que els havia catapultat al poder polític.  

El Saló Rosa era el dormitori, presidit per un llit amb baldaquí,  en part constituït per elements salvats de l’enderrocament del Palau del Passeig de Gràcia el  1871.  Val a dir, que la presència d’un baldaquí amb cortinatges no respon  només a la voluntat   de preservar l’escalfo del llit i la intimitat del descans  sinó que tenia la funció simbòlica de mostrar d’estatus dels seus propietaris.   A partir del segle XVIII, seguint la moda francesa, el dormitori havia pres un rol destacat en els espais de recepció de la casa. Durant el dia era una sala on es rebien les visites i de nit servia d’ estança pel repòs, per això solia estar dividit  en dues parts, la alcova, on es trobava el llit, i la avantcambra amb cadires i tauletes pels convidats. La alcova podia tancar-se amb portes, tot i que sovint només es feia servir cortinatges. Per aquest motiu , el dormitori, a la vista de gent aliena al propietari i  la seva família, en realitat feia la funció d’aparador on s’hi mostrava  la puixança i riquesa de la nissaga  a la que pertanyia la casa. Per aquest motiu el baldaquí de Can Mercader es  sofisticat i luxós, i el dormitori , tot i que en el segle XIX  acabarà  reclòs a l’àmbit privat,  en la dècada de 1860 encara tenia un paper força destacat.  El saló Rosa mostra el poder econòmic dels comptes de Belloch amb una decoració fantasiosa, que recrea un lloc de somni,  pròxim a l’edèn imaginat a partir de lectures com les mil i una nits,  això si,  embolicat de brocats, velluts, sedes, puntes… La moda del baldaquí al llit no va desaparèixer fins les primeres dècades del segle XX.

Arnau de Mercader (1852-1932), tercer compte de Belloch, fill  de Joan  Mercader  i hereu de la  seva fortuna, es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. Ell va ordenar la construcció de la Torre Miranda, annex a la finca, utilitzada com a mirador d’ocells i observatori astronòmic, d’estil neomudèjar.  En morir Arnau Mercader  sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.
L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader va esdevenir així el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives rehabilitacions ó, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals.

dimecres, 20 de desembre de 2017

VIL·LA ROSARIO


Tipus. Edifici  Residencial  
Període: 1914-1928
Autor: Ramon Vinayls i Guitard 
Situació: Rambla d’en  Rufi,  12, 
                   Caldes de Malavella 
Estil: Neoàrab 



Existeix una peculiar relació entre aquest edifici de Caldes de Malavella i l’edifici Alhambra de Barcelona al voltant de l’Electroteràpia. A principis del segle XX l’aplicació d’una energia considerada “moderna” a lesions musculars i atrofies nervioses gaudia de molta acceptació ja que se li atribuïen propietats tonificants i era molt apreciada com a revigoritzant de la salut. Les vibracions elèctriques es feien servir per tractar la ciàtica, el artritis o el reuma, però també es consideraven eficaces per les “afeccions nervioses” i, fins i tot, per la “debilitat genital”. El cas és que Otto Streitberger va ser un dels percussors d’aquest tipus de remei a Catalunya, un veritable pioner en el negoci de les teràpies alternatives que fascinaven a una societat cada cop més abocada a les pràctiques saludables. Per aquest motiu no ens ha d’estranyar la vinculació del matrimoni Streitberger amb Caldes de Malavella i, més concretament, que fossin propietaris de Vil•la Rosario un xalet aïllat, envoltat de jardí, just al final del nucli urbà. Es de sobres conegut que aleshores aquesta població gironina, era un important centre balneari. El poble creixia per l’arribada d’estiuejants , atrets per les aigües sulfuroses i les seves propietats terapèutiques, que hi podien accedir per ferrocarril des de Barcelona. Vil•la Rosario, popularment coneguda com la Torre dels Alemanys, va ser un encàrrec d’Otto Streitberger al mestre d’obres i promotor Ramon Vinyals i Guitart. La casa, d’estil neoàrab, la començà a construir en 1914, però va ser el seu fill, Joan Vinyals i Sola, qui la va acabar en 1928, afegint-hi un pis i una torre rematada amb un cúpula, que va desaparèixer durant la guerra civil. 


A inicis de la dècada dels 20 Otto Estreitberber esdevé el representant a Espanya del mètode del professor Stein i del seu sistema “neovital” basat en l’aparell “Elektra” per a descarregues electròniques controlades. En una torre del barceloní barri de Sant Gervasi, amplia i confortable, envoltada de jardí, decideix instal•lar-hi la seva delegació comercial i el seu consultori per atendre els pacients d’electroteràpia. Efectivament , la seva idea d’establir el negoci juntament amb la residencia en un edifici d’estètica similar a Vil•la Rosario, en una moment en el que s’associa l’estil exòtic neoàrab amb l’esbarjo saludable, ens fa pensar que hauria escollit l’edifici presumiblement dissenyat i construït per Domènec i Balet. en 1875 , conegut amb el nom d’edifici Alhambra




diumenge, 4 de desembre de 2016

CAN MANEGAT






Tipus:  Edifici residencial
Període:  1888-1910
Autor:  (?)  

Situació: Carrer Termes Romanes, 16
                Caldes de Malavella 

Estil:  Neoàrab  
 




Can Manegat és una casa d’estiueig situada en nucli urbà de Caldes de Malavella. Tot i que no es tracta d'una construcció aïllada, la podem apreciar des de diferents angles ja que dona a la Plaça de Sant Grau, compartint paret amb Cal Pebrot (un casalot originari del segle XVII), i al carrer de les Termes Romanes on hi ha la porta principal per accedir-hi. Aquest edifici, construït en 1888 i reformat en 1910 , és quadrangular, amb un cos avançat a la façana principal, compost de planta baixa, primer pis i terrats amb baranes de merlets escalonats. Les obertures són en arc de ferradura, amb el intrados lobulats i els carcanyols decorats amb rajola vidriades. Les diferents façanes estan pintades de color blanc de manera que l’emmarcament de rajoles, amb motius florals i rerefons blau, destaca de manera ostentosa.


Can Manegat va ser construïda per incitativa d'una família benestant barcelonina que va 
triar aquesta població de la província de Girona per passar els estius. Es de sobres conegut que Caldes de Malavella, a partir del de la segona meitat del segle XIX, esdevé un important nucli d’esbarjo al voltant de l’activitat balneària. La població va créixer per l’arribada d’estiuejants , atrets per les aigües sulfuroses i les seves propietats terapèutiques, que hi podien accedir per ferrocarril des de Barcelona.


divendres, 16 de setembre de 2016

LA GIRALDA DE L'ARBOÇ

Tipus. Edifici Residencial
Període: 1889-1907
Autor: Joan Roquer i Marí (1868-1934)
Situació: Avinguda Jacint Verdaguer
                  L’Arboç  del  Penedès
Estil:  Neoàrab

La cèlebre Giralda de l’Arboç va ser construïda amb   la voluntat de reproduir, a menor escala i dins un mateix edifici, la Giralda de Sevilla, el Pati dels Lleons de l'Alhambra de Granada i el Saló dels Ambaixadors dels "Reales Alcázares" de Sevilla. L’edifici en qüestió és considerat l’obra cabdal de l’estil neoàrab a Catalunya i es tracte d’un compendi d’elements característics de l’art Hispanomusulmà   amb detalls neogòtics (visibles en les prolongacions conopials dels arcs de ferradura de la façana) i elements plenament modernistes (per exemple, les decoracions florals de les sanefes dels salons) en sintonia amb l’eclecticisme imperant en la arquitectura de finals del segle XIX.       

Una llegenda popular assegura que el casalot va ser encarregat per un Indià molt ric per tal que la seva dona , originaria de Sevilla, no s’enyorés de la seva estimada Andalusia. Tanmateix, la veritable història és un altre que no te gens a veure amb la imaginació desfermada per l’exuberància difícilment justificable de l’edifici.   L’autèntic impulsor del projecte va ser Joan Roquer i Marí , tercer fill del farmacèutic de la l’Arboç, fotògraf aficionat que es delia per  l’art . A diferencia del seus germans, que van continuar el negoci familiar, es va estimar més anar a cercar fortuna a Barcelona com a estudiant de Medicina. A la gran ciutat va freqüentar els cenacles artístics, atret per la vida bohèmia i pel desig de relacionar-se amb el món de la faràndula, i hi va conèixer a Candelaria Negravernis, filla d’una coneguda família burgesa de Sarrià. En 1886 es casen i emprenen el viatge de noses a Andalusia on quedaran meravellats pels monuments de l’època d’esplendor   de l’Andalús . Uns anys desprès van poder disposar d’una ingent quantitat de diners –procedent d’un oncle de la Candelaria que en morí li llega la seva fortuna- per invertir en un palauet de somni que recrees els edificis que els havien fascinat durant el seu viatge pel sud de la península.

Va ser en Roquer , destre dibuixant i bon fotògraf, qui va concebre el projecte de reproduir mimèticament els edificis més significatius de l’arquitectura hispanomusulmana. Per a dur-lo a terme va comptar amb l’ajuda i la supervisió tècnica del contractista d’obres arbocenc    Anton Feliu Tetas. Les obres van començar en 1889, en uns terrenys desamortitzats de la anomenada “casa de la por”, i van finalitzar en 1907.

Les filigranes visibles des de fora l’edifici demostren que el matrimoni no va reparar en despeses i que hi van treballar per a fer possible aquest capritx alguns dels millors tallers de les arts aplicades de Catalunya.  La façana esta ricament decorada amb esgrafiats geomètrics que, juntament amb les teules de ceràmica vidriada de les cobertes i la cúpula, donen al conjunt el seu aspecte “moresc”. Tanmateix el més destacat de l’exterior del conjunt és la fidel reproducció a escala 1:2 de la Giralda de Sevilla; En aquesta obra, conclosa en 1902, s’hi aprecia la mateixa a disposició dels finestrals i els característics llenços de Sebka del minaret que es va voler imitar . Si be aquest element visible des de la carretera N340, doncs sobresurt ostentosament del perfil de cases de l’Arboç , ha esdevingut la icona d’aquella població del Baix Penedès cal advertir que no desmereix en res la sumptuositat i els luxe dels seus espais interiors. Ens referim a les repliques del pati dels lleons i del saló dels ambaixadors de l’Alcasser de Sevilla que creen una atmosfera   digna d’un conte de les mil i una nits. Tot i que en Roquer es va prendre unes quantes llicencies, com per exemple, els vitralls amb motius florals o el paviment de mosaic venecià en el salo d’ambaixadors, la veritat es que es tracta d’unes imitacions bastant fidels al model original. D’aquest espais en sobresurten el treball de l’esplèndida cúpula de traceria mudèjar que descansa sobre mocàrabs i   paraments amb guixeries folrades amb més de 30 kg de paper d’or i la reproducció dels elegants arabescos   del pati dels lleons que remata   l’estucat de calç planxat al foc amb el lema de la dinastia nassarita “només Al•là és vencedor”.
  

La Giralda de l’arboç es convertí, gràcies a l'esperit inquiet dels seus propietaris, en un lloc de trobada de personatges vinculats a la cultura, on sovint celebraven tertúlies i festivals de música. Malauradament aquesta bonança va durar poc ja que   Joan Roquer , prohom benefactor del Teatre Romea de Barcelona i o del Teatre de l’Arboç,   va mori el 1934 i, poc després,   en esclatar   la guerra civil la Giralda va ser requisada per instaurar-hi el comandament de la força aèria Republicana durant la batalla de l’Ebre. Als anys quaranta, Candelaria Negravernis, mancada de recursos i sense descendència, es va veure obligada a vendre i la casa va ser adquirida per l’industrial barceloní Josep Bascompte, que la va utilitzar com a residència estival i, desprès, l’heretà el seu fill Antoni. Durant aquest temps l’edifici es va anar deteriorant inexorablement fins que L'any 1981 la va adquirir Manuel Camino, capitost retirat de la marina mercant i president del club de futbol Sant Andreu. L’actual propietari va haver escometre importants obres de consolidació de l’edifici que corria perill de descavalcar   a causa de la inestabilitat del terreny abans de dedicar els seus esforços a la rehabilitar-lo. L’any 2008 van concloure les obres i La Giralda va poder inaugurar-se de nou en un acte en què hi va assistir el president de la Generalitat, Il·lm. Sr. Manuel Montilla. Tanmateix el projecte de convertir-lo en un centre de convencions, associat a una escola de restauració,   no ha pogut anar a més a causa de la crisi econòmica que va obligar a aturar les obres de manera que la rehabilitació definitiva del conjunt encara haurà d’espera un temps.