dissabte, 20 d’octubre de 2018

OBSERVATORI FABRA





Tipus: Observatori Astronòmic
Període: 1904
 

Autor: Josep Domènech i Estapà
Situació: Ctra. De l’Observatori Fabra, 
Estil: Neoegipci





L’observatori Fabra pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts e Barcelona, entitat que avui dia continua encarregant-se del funcionament i del seu manteniment. Va ser inaugurat en 7 d’abril de 1094 i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, titulat en 1881 per l’Escola d’arquitectura de Barcelona de la que fou Catedràtic de Geodesia i , també, de Geometria descriptiva, entre 1888 i 1895. L’origen del l’Observatori es remunta a l’any 1900, quan Camil Fabra, primer marques d’Alella, reputat industrial del sector tèxtil i polític del partit liberal, va aportar una gran quantitat de diners amb l’objectiu de contribuir a la realització del projecte per construir un observatori astronòmic, meteorològic i sísmic al Tibidabo. El 1902 van començar les obres que van concloure dos anys desprès.


Domench i Estepa, que era membre de l’Reial Academia de Ciencies des de 1883 i que va arribar a presidir-la en 1914, projecta un edifici de planta complexa atenent als requeriments de les seves funcions . Així, el cos rectangular, acabat en un creuer transitable, esta tallat en dos per una obertura vertical, necessària pel funcionament dels aparells d’observació, i el cos octogonal està coronat per la cúpula , metàl·lica i giratòria, del telescopi. Tanmateix és l’atri d’accés, inspirat en les entrades pilones d’un temple egipci, l’element que acaba infonen “caràcter” a l’edifici. L’aspecte sever i rectilini de la portalada , amb dues columnes i un frontó inequívocament neoegípcis, son indicatius de la fascinació que exercí l’antiguitat faraònica en la generació d’arquitectes decididament eclèctics de finals del segle XIX i principis del XX.   
 
Les vies d’introducció d’aquest estil a Barcelona , d’acord amb la mentalitat “revival” predominant en aquella època, van ser tres: La Primera, la de les revistes il·lustrades amb imatges dels pavellons neoegipcis construïts per les grans Exposicions Universals. En aquestes imatges es fa pales, juntament amb les dels pavellons Indis, Xinesos o japonesos, la visió exòtica del món desconegut que tenia Occident ; La Segona, els articles i monografies sobre l’art egipci que demostren el creixent interès dels estudiosos per esbrinar els secrets del suposat passat bíblic. La lectura d’ alguns tractats, com ara “Historia, Teoria y Técnica ornamental y decorativa de Egipto” de Ricardo Agrasot (dins de la col·lecció “Biblioteca de las artes Decorativas” dirigida por Rafael Domenench), van tenir una enorme repercussió ; la tercera via d’introducció de l’estil foren les escenografies teatrals . Egipte es va posar de moda amb l’opera d’Aida, representada per primera vegada a Barcelona en 1876, en el Teatre principal. Les Imatges dels grans telons que ambientaven les escenes, com els dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa, difoses mitjançant les revistes il·lustrades, van contribuir a modelar el gust del públic vers aquest estil. Tanmateix, el neoegipci al nostre país, llevat de comptades excepcions, es limita a petits detalls en els programes decoratius destinats a l’embelliment de les diferents tipologies de construcció. El neoegipci en arquitectura, més enllà de l’àmbit funerari , va tenir un caràcter ornamental, com ara relleus , columnes o reixes amb representacions de flors de papir, del disc solar alat o del ull d’Horus (udjat).  


dimecres, 18 de juliol de 2018

PALAU MERCADER



Tipus: Edifici Residencial
Període: 1864-1869
Autor:   Jose Domínguez Valls
Situació: Ctra. D’Hospitalet s/n  (Cornella del Llobregat)        
Estil:  Neoàrab 



El Palau Mercader va ser construït entre el 1864 i el 1869 per encàrrec de Joaquim de Mercader i Belloch (1824- 1904), en una finca de Cornellà, propietat de la família. El projecte va implicar l’execució  d’obres de gran envergadura que, a banda de l’enderrocament de la masia anomenada mas Oriol de l’Empedrat , va comportar la creació d’un jardí de 48 hectàrees amb plantes exòtiques.   

Cal recordar que Joaquim Mercader era en  aquella època un reconegut col·leccionista i aficionat a la història,   amb  possessió  d’ una important col·lecció arqueològica que va incloure en el «Museu zoològic comte de Belloch», fundat pel seu pare, Ramón Mercader, en 1835. El Museu  zoològic físicament es trobava al carrer Lledó, número 11, de Barcelona,  però la col·lecció d’ armes, monedes, armadures, ventalls, gravats, ídols romans, i diversos objectes rars i antics els conservava  al Palau ricament decorat amb motius neoàrabs  que tenia la família al Passeig de Gracia, a l’alçada del carrer Provença, i que va desaparèixer al mateix temps que s’erigia la residència senyorial a Cornella.   

El mestre d’obres Jose  Domínguez Valls, empès per la corrent  historicista del moment, va construir aquest edifici residencial de dimensions colossals on barreja estils de diferents èpoques. De fet, l’aspecte exterior recorda un castell medieval, a jutjar pels merlets que coronen el seu perímetre i les torres octogonals de les seves cantonades, que contrasta amb el decorativisme sumptuós de l’interior,  on els diferents espais d’us privat tenen “caràcter” segons la funció representativa que se’ls assigna. Les denominacions de les sales obeeixen a l’estil decoratiu (per exemple, la Sala de pas o del Renaixement) o un objecte (la Sala dels Pianos) o funció (el menjador). Ara be, pel que fa a l’objecte d’estudi del blog, i per tant a la nostra fixació en l’estil orientalista, en destaquem el Saló àrab i el salo Rosa. 
  

El Saló Àrab, contiguo a la recepció i destinat  a actes socials,  es feia servir  ocasionalment com a sala de ball. L’epidermis de les seves parets és típicament neoàrab, tot i així  destaquem  com a curiositat  la llegenda amb grafia àrab dels noms de Mercader i Comtes de Bell-lloc  que recorre el  fris la sala. Detalls com aquest demostren  la filiació del programa decoratiu amb les necessitats  i els costums socials de la burgesia que havia  arribat  al  govern  amb la restauració de la monarquia d’Alfons XII  desprès del cicle revolucionari,  iniciat  amb  la Gloriosa de 1868 i finalitzat amb  la I República,  que els havia catapultat al poder polític.  

El Saló Rosa era el dormitori, presidit per un llit amb baldaquí,  en part constituït per elements salvats de l’enderrocament del Palau del Passeig de Gràcia el  1871.  Val a dir, que la presència d’un baldaquí amb cortinatges no respon  només a la voluntat   de preservar l’escalfo del llit i la intimitat del descans  sinó que tenia la funció simbòlica de mostrar d’estatus dels seus propietaris.   A partir del segle XVIII, seguint la moda francesa, el dormitori havia pres un rol destacat en els espais de recepció de la casa. Durant el dia era una sala on es rebien les visites i de nit servia d’ estança pel repòs, per això solia estar dividit  en dues parts, la alcova, on es trobava el llit, i la avantcambra amb cadires i tauletes pels convidats. La alcova podia tancar-se amb portes, tot i que sovint només es feia servir cortinatges. Per aquest motiu , el dormitori, a la vista de gent aliena al propietari i  la seva família, en realitat feia la funció d’aparador on s’hi mostrava  la puixança i riquesa de la nissaga  a la que pertanyia la casa. Per aquest motiu el baldaquí de Can Mercader es  sofisticat i luxós, i el dormitori , tot i que en el segle XIX  acabarà  reclòs a l’àmbit privat,  en la dècada de 1860 encara tenia un paper força destacat.  El saló Rosa mostra el poder econòmic dels comptes de Belloch amb una decoració fantasiosa, que recrea un lloc de somni,  pròxim a l’edèn imaginat a partir de lectures com les mil i una nits,  això si,  embolicat de brocats, velluts, sedes, puntes… La moda del baldaquí al llit no va desaparèixer fins les primeres dècades del segle XX.

Arnau de Mercader (1852-1932), tercer compte de Belloch, fill  de Joan  Mercader  i hereu de la  seva fortuna, es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. Ell va ordenar la construcció de la Torre Miranda, annex a la finca, utilitzada com a mirador d’ocells i observatori astronòmic, d’estil neomudèjar.  En morir Arnau Mercader  sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.
L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader va esdevenir així el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives rehabilitacions ó, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals.

dimecres, 20 de desembre de 2017

VIL·LA ROSARIO


Tipus. Edifici  Residencial  
Període: 1914-1928
Autor: Ramon Vinayls i Guitard 
Situació: Rambla d’en  Rufi,  12, 
                   Caldes de Malavella 
Estil: Neoàrab 



Existeix una peculiar relació entre aquest edifici de Caldes de Malavella i l’edifici Alhambra de Barcelona al voltant de l’Electroteràpia. A principis del segle XX l’aplicació d’una energia considerada “moderna” a lesions musculars i atrofies nervioses gaudia de molta acceptació ja que se li atribuïen propietats tonificants i era molt apreciada com a revigoritzant de la salut. Les vibracions elèctriques es feien servir per tractar la ciàtica, el artritis o el reuma, però també es consideraven eficaces per les “afeccions nervioses” i, fins i tot, per la “debilitat genital”. El cas és que Otto Streitberger va ser un dels percussors d’aquest tipus de remei a Catalunya, un veritable pioner en el negoci de les teràpies alternatives que fascinaven a una societat cada cop més abocada a les pràctiques saludables. Per aquest motiu no ens ha d’estranyar la vinculació del matrimoni Streitberger amb Caldes de Malavella i, més concretament, que fossin propietaris de Vil•la Rosario un xalet aïllat, envoltat de jardí, just al final del nucli urbà. Es de sobres conegut que aleshores aquesta població gironina, era un important centre balneari. El poble creixia per l’arribada d’estiuejants , atrets per les aigües sulfuroses i les seves propietats terapèutiques, que hi podien accedir per ferrocarril des de Barcelona. Vil•la Rosario, popularment coneguda com la Torre dels Alemanys, va ser un encàrrec d’Otto Streitberger al mestre d’obres i promotor Ramon Vinyals i Guitart. La casa, d’estil neoàrab, la començà a construir en 1914, però va ser el seu fill, Joan Vinyals i Sola, qui la va acabar en 1928, afegint-hi un pis i una torre rematada amb un cúpula, que va desaparèixer durant la guerra civil. 


A inicis de la dècada dels 20 Otto Estreitberber esdevé el representant a Espanya del mètode del professor Stein i del seu sistema “neovital” basat en l’aparell “Elektra” per a descarregues electròniques controlades. En una torre del barceloní barri de Sant Gervasi, amplia i confortable, envoltada de jardí, decideix instal•lar-hi la seva delegació comercial i el seu consultori per atendre els pacients d’electroteràpia. Efectivament , la seva idea d’establir el negoci juntament amb la residencia en un edifici d’estètica similar a Vil•la Rosario, en una moment en el que s’associa l’estil exòtic neoàrab amb l’esbarjo saludable, ens fa pensar que hauria escollit l’edifici presumiblement dissenyat i construït per Domènec i Balet. en 1875 , conegut amb el nom d’edifici Alhambra




diumenge, 4 de desembre de 2016

CAN MANEGAT






Tipus:  Edifici residencial
Període:  1888-1910
Autor:  (?)  

Situació: Carrer Termes Romanes, 16
                Caldes de Malavella 

Estil:  Neoàrab  
 




Can Manegat és una casa d’estiueig situada en nucli urbà de Caldes de Malavella. Tot i que no es tracta d'una construcció aïllada, la podem apreciar des de diferents angles ja que dona a la Plaça de Sant Grau, compartint paret amb Cal Pebrot (un casalot originari del segle XVII), i al carrer de les Termes Romanes on hi ha la porta principal per accedir-hi. Aquest edifici, construït en 1888 i reformat en 1910 , és quadrangular, amb un cos avançat a la façana principal, compost de planta baixa, primer pis i terrats amb baranes de merlets escalonats. Les obertures són en arc de ferradura, amb el intrados lobulats i els carcanyols decorats amb rajola vidriades. Les diferents façanes estan pintades de color blanc de manera que l’emmarcament de rajoles, amb motius florals i rerefons blau, destaca de manera ostentosa.


Can Manegat va ser construïda per incitativa d'una família benestant barcelonina que va 
triar aquesta població de la província de Girona per passar els estius. Es de sobres conegut que Caldes de Malavella, a partir del de la segona meitat del segle XIX, esdevé un important nucli d’esbarjo al voltant de l’activitat balneària. La població va créixer per l’arribada d’estiuejants , atrets per les aigües sulfuroses i les seves propietats terapèutiques, que hi podien accedir per ferrocarril des de Barcelona.