dissabte, 23 de novembre de 2019

CLINICA SABATÉ




Tipus: Clínica
Període: 1915

Autor: Josep Mª Vaquer i Urquizu
Situació: Plaça Alfons XI , 7 Tortosa
Estil: Neoegipci 



En un lateral de la plaça Alfons XII –L’epicentre de l’eixample burges de Tortosa- s’hi erigeix un singular edifici d’estil modernista de planta baixa i quatre pisos, tot i que el darrer és un afegit posterior sense cap valor artístic. Projectat per Josep Mª Vaquer i Urquizu, mestre d’obres titulat l’any 1888,  i construïda en 1915 presenta una profusa ornamentació escultòrica amb motius directament extrets de l’art egipci. La decoració és un intent de recuperar l’extravagància orientalista en un moment en el que aquesta corrent era força criticat pel Noucetisme. Per  això, sembla que aquest llenguatge formal estigués fora de lloc, fins i tot passat de moda,en opinió dels seus coetanis, tot  i que no  haurien  expressat el  seu  enuig  a com  ho  havien  fet  amb la casa  Xina dels germans Guardiola. Tantmateix podem considerar-lo un cas únic en el  context  Català ja que  existeixen molt pocs exemples d’edificis exempts d’estil Neoegipci que no  siguin  monuments funeraris. 

En la façana principal son visibles, a banda i banda del portal d’accés, dues figures escultòriques monumentals en forma d’esfinxs alades,  obra de l’escultor local  Arnaldo  Alemany  Pi .  La planta baixa s’hi aprecien dues columnes cilíndriques amb capitells de la flors de lotus que sostenen un arquitrau rematat amb el bust en relleu d’una deessa egípcia. En les plantes superiors, visualment ordenades segons un poderós eix de simetria vertical,  les columnes continuen en forma de falses pilastres de fust pla que semblen emular les entrades pilones dels temples de l’època faraònica. 


L’edifici ha patit diverses reformes que l’han afectat relativament poc, preservant en l’actualitat gran part del seu aspecte originari. Tot i així l’acabament superior va desaparèixer amb l’ampliació d’un nou pis i el mirador sobre el xamfrà de la façana principal no s’ha conservat. Fins no fa gaire va ser la seu d’una clínica privada, fundada en 1916 pel Doctor Sabaté i posteriorment va allotjar la clínica Tortosa SA 

divendres, 4 d’octubre de 2019

BALNEARI VICHY CATALAN





Tipus:  Edifici d’esbarjo
Període: 1898-1904
Autor: Gaita Buïgas i Moravà
Situació: AV. Doctor Furest i  Roca,  32
                Caldes de Malavella
Estil: Esteticisme oriental


 
El balneari és un edifici aïllat del nucli urbà de Caldes de Malavella, configurat per dos eixos en angle recte, d'estil modernista , tot i que amb una decoració d’influència arabitzant, que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El Dr. Furest i Roca es va interessar per les virtuts de les aigües termals de Caldes de Malavella fins el punt que entre 1880 i 1881 va comprar els terrenys que contenien un brollador. Quan en  1883 foren declarades d'utilitat pública va iniciar el procés d'envasament i comercialització  i al mateix temps que va projectar un gran balneari per treure’n profit. Si bé la part inicial de les instal·lacions anà a càrrec del mestre d’obres Francesc Salvat, la part més vistosa i monumental de l’edifici va ser l’ampliació que emprengué Gaita Buïgas en 1898. 



Abans de continuar caldria matisar un parell de qüestions en relació a aquest arquitecte i  l’estil del balneari Vichy català. Gaietà Buïgas  nasqué a Barcelona en 1851 i és l’iniciador d’una coneguda nissaga d’arquitectes: Pare de Carles Buïges i Sants, artífex de la font  màgica de Montjuic,  i  l’oncle  d’Eduard  Mª Balcells  i  Buïgas ,  autor  de la casa Tosquella  de filiació Orientalista . En Gaità Boïgas va començar  els estudis en  l'escola superior d'arquitectura de Madrid, però aviat  va  interrompre’ls per  participar en la Tercera Guerra Carlina, entre el 1873 i el 1877, com a coronel d'enginyers de l'exèrcit carlí. Després d'una estada a França i a Itàlia ingressà a l'escola d'arquitectura de Barcelona on acabà la carrera el 1879. Posteriorment, fou  diputat provincial pel districte de Vic–Berga, també exercí d’arquitecte municipal de diversos  ajuntaments  catalans  entre 1879 i 1892 i fou  anomenat  l’arquitecte en cap  de les obres del  manicomi de Sant Boi de Llobregat. Pel seu monument a Colom, que erigí coincidint amb l'Exposició Universal de 1888, va obtenir la medalla d'or de l'esmentada exposició ,  entre altres distincions. Va  tenir una àmplia activitat en la seva maduresa a l'Argentina i l'Uruguai. El 1903 s'instal·là a Buenos Aires i començà a presentar-se a concursos. A finals del mateix any començà  la seva carrera  professional a Montevideo on construirà, entre 1904 i 1907,  el célebre  "Banco Popular" entre altres edificis. Retornà d'Amèrica el 1913 i morí a Barcelona de 1919.
La remodelació  del  Balneari  correspon a una etapa anterior a la seva estada  a America del  Sud  i esta influïda pels companys i professors de carrera, com Elies Rogent, Antoni  Gaudí, Domènech  i  Montaner o Puig i Cadafalch  aleshores capficats en  la recerca del  llenguatge formal  que havia de caracteritzar  les construccions “modernes” . 


Gaieta Boïgas, l’arquitecte que va dotar de personalitat a aquest edifici, es mogué sempre  emparat en l'eclecticisme que en aquest cas es fa patent en la combinació de l’estil neomudejar , constatable pels arcs de ferradura apuntats amb alternança de dovelles vermelles i color pastel, amb altres elements que no tenen res a veure’n  com ara el gran arc el·líptic de l’entrada principal.  



La construcció més important , de planta rectangular, és  tota ella ornada amb arcs de ferradura i  delimitada per sis torres: una en cadascuna de les quatre cantonades i un altre parell amb terrats balustrats, flanquegen una imponent entrada amb arc el·líptic una gran escala.  Si bé el conjunt de l’edifici te dos nivells , en aquest cos central se n’afegeix un de més .  Perpendicular a la part posterior n’hi ha un altre cos consistent en una galeria coberta amb arcs de ferradura i columnes de fust llis, d’aspecte més senzill. Annex al balneari, hi ha una capella d'estil modernista que dóna a un pati interior. L'edifici està envoltat per un ampli jardí i una font que rememora la font dels lleons de l'Alhambra de Granada

dijous, 5 de setembre de 2019

CAN CARDONA


Tipus: Conjunt residencial
Període: 1888

Autor: Josep Graner i Prat (1844-1930)
Situació: Ctra. d’Arbúcies,  4-6
Estil: Neoàrab  




A la sortida de la població de Breda podem apreciar dos habitatges simètrics amb  una original ornamentació neoàrab. En el conjunt  hi destaquen els arcs de ferradura fistonats dels porxos i de la planta baixa, els mosaics ceràmics policromats i els finestrals geminats del frontal, separats per columnetes de fust llis i capitells de pedra, flanquejats per dos pilars coronats pels mateixos merlets esgraonats que voregen el taulat. 



Als laterals, tres obertures en arc de ferradura, la mida de les quals augmenta a mesura que ens acostem a la part posterior de cadascun dels dos cossos. A la part superior, respiralls de ceràmica. A la part posterior, una tribuna quadrada, coronada per un taulat amb trencadís de ceràmica i l’acabament del mur de contenció amb merlets esgraonats similars als de la façana. 



L’autor d'aquest conjunt residencial és Josep Graner i Prat, nascut a Casserres (el Berguedà) i titulat mestre d’obres en  1872. En la seva dilatada vida professional va redactar nombrosos projectes i n’executà gran part com a promotor, contractista o constructor tant a Barcelona com a altres poblacions de la seva àrea metropolitana, molt especialment  a Moncada i  Reixach on va exercir d’assessor urbanístic entre 1880 i 1918. Potser la seva obra més popular sigui la Casa Fajol, coneguda per la papallona de trencadís policromat  ostentosament visible a la façana d’aquest edifici situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, molt a prop de la Plaça Espanya. 


Des del punt de vista estilístic,  Josep  Graner va participar dels corrents successives que es van implantar a Catalunya entre mitjan segle XIX i les primeres dècades del XX: Neoclassicisme, Historicisme, amb  breus incursions a l’exotisme Orientalista, Modernisme i Noucentisme, destacant en totes elles per la correcció arquitectònica i el bon ofici de la construcció.