dimarts, 30 de juliol de 2019

CA L'ANASTASI MIRALLES





Tipus: Edifici Residencial i negoci
Període: 1910

Autor: Josep Graner i Prat (1844-1930)
Situació: Ctra. de Sentmenat,  20
Estil: Esteticisme Oriental




A Castellar del Vallés, just en el llindar del casc antic, hi ha un edifici d’estil modernista  conegut amb el nom de Ca l’Anàstasi Miralles, tot i que el seu promotor original va ser Joan Ramoneda que  la va construir , en 1910, com a residencia i botiga de cansaladeria . L’Anàstasi hi va anar a viure en la dècada dels anys 20 com a llogater, fent-la servir com a centre d’operacions de la seva empresa de transport i emmagatzematge de calç. Durant la Guerra Civil (1936-1939), el negoci fou col·lectivitzat pel Comitè de Matadepera, i  la casa va esdevenir l’oficina des d’on administraven el subministrament de calç a Barcelona. Un cop finalitzada la guerra, l’Anàstasi  va comprar la casa i va reprendre l’activitat traginera amb la calç extreta dels forns de Canyelles i de Mas Olivet . Des de 1945 fins a 1990 la Flora Miralles Mas, filla del propietari, hi instal·là una petita perruqueria i aprofitava els aparadors per exposar els seus productes. La seva actual propietària, Maria Josefa Romero Miralles arriba a Castellar per instal·lar-s’hi definitivament el 1965, i viu a la casa amb l’avi Anàstasi i la seva tia Maria que era soltera. A la mort de la tieta, el 1996, la Maria Josefa hereta la casa.


Cal recordar que el modernisme, tot i les formes extravagants que el caracteritza, te les seves arrels en l'arquitectura historicista. De fet, es podria considerar una versió que porta a les últimes conseqüències els postulats de l'eclecticisme o, dit d’un altre manera, en comptes de limitar-se a imitar i combinar en un mateix edifici els llenguatges formals d’altres èpoques, o d’altres indrets, s'afanya a barrejar-los sense prendre cap mena de precaució alhora de preservar  la seva coherència estilística. En conseqüència si alguna cosa diferencia el modernisme de la resta d'arquitectures del passat és el fet que la barreja de corrents històrics acaba configurant un nou llenguatge formal. Un altre aspecte a tenir en compte és que el modernisme parteix d’una concepció de l'eclecticisme arquitectònic d'escasses referències del classicisme, amb gran riquesa d'elements d'artesanies diverses -forja, rajoles, vitralls-, sovint d'arrel orientalista pels motius decoratius resolts amb una bona dosi de fantasia. Un estil, en definitiva, més atrevit que el practicat per altres arquitectes coetanis més respectuosos amb els vocabularis tradicional.


Efectivament, de la Casa, projectada pel prolífic Maestre d’obres Josep Graner i Prat (1844-1930) mostra aquest aiguabarreig d’estils . De la façana, de clar tractament modernista, en destaquen els arcs de ferradura , en planta baixa i primer pis, i les formes circulars visibles damunt  les golfes,  d’inspiració neoàrab, tot i que podríem considerar la seva filiació a la corrent japonista. El mateix podríem dir respecte al treball de fusteria amb motius vegetals de l’aparador envidrat de la porta principal o la ceràmica de dos colors en les dovelles dels arcs de ferradura. Sen dubte, un exemple de esteticisme orientalista característic de la primera dècada del segle XX. 


diumenge, 2 de juny de 2019

CASAS RAMOS

Tipus: Edifici Residencial 
Periode: 1906 
Autor: Jaume Torres i Grau (1879-1945) 
Situació: Lesseps, 31 
Estil: Neoàrab


La popularment coneguda com a “Casas Ramos” és un habitatge plurifamiliar projectat a l’any 1906 per Jaume Torres i Grau. La construcció d’aquest edifici a la Plaça Lesseps de Barcelona va coincidir amb la definició dels preceptes estètics noucentistes d’ Eugeni d'Ors i la seva propagació a través del glossari de "La Veu de Catalunya". Tot i així, “cases Ramos”, obra primerenca de Torres i Grau, te una aparença modernista i sembla estar encara sota el influx dels grans valedors d’aquest moviment com eren Domènech i Muntaner i Josep Puig i Cadafalch. No endebades Torres i Grau es titulà per l’Escola Provincial D’arquitectura de Barcelona en 1903dirigida  es de l'any 1900 per  Domènech  i  Muntaner, tot  i  que la presidiria  de manera intermitent.   

Feia pocs anys -concretament des de 1897- que la vila de Gràcia havia estat annexionat a la ciutat de Barcelona. En aquella època les edificacions de la seva perifèria eren construccions senzilles, de dues o tres plantes, sense cap tipus d'ornamentació. Tanmateix, “Cases Ramos”, de cinc plantes amb tres cossos d'escala, que mana construir Ricard Ramos Cordero , Conseller-fundador del Foment d'Obres i Construccions, hi destacaria com una obra singular entre la resta d'edificacions.

El pis principal conserva un saló decorat a l’estil neoàrab tardà, signe de luxe i ostentació d’una burgesia barcelonina que encara no s’havia adherit al nou gust noucentista. De fet, el noucentisme comporta un canvi de paradigma que, entre altres raons, significarà la fi del modernisme i, per descomptat, dels estils “exòtics" com a font d’inspiració . El Noucentisme postula el retorn al classicisme, es a dir, al ideal de vida mediterrani considerat el bressol de la civilització Occidental. Els seus valors s’associen a l’harmonia i a la pau social oposats a la conflictivitat nascuda de la revolució industrial i de l’expansió del colonialisme. En aquesta època el llenguatge Neàrab te poc de mimètic – no es limita a replicar l’alhambra- i esta lluny de les interpretacions fantasioses dels viatgers romàntics. L’expressió s’ha tornat esquemàtica i mesurada, amb formes eclèptiques   inspirades vagament en l’art islàmic,  com els arcs de mig punt  culminats per una rosassa de la galeria o les dovelles amb relleu de les arcades del  saló  com si fossin la continuació del seu l’intradós lleugerament lobulats.







dissabte, 20 d’octubre de 2018

OBSERVATORI FABRA





Tipus: Observatori Astronòmic
Període: 1904
 

Autor: Josep Domènech i Estapà
Situació: Ctra. De l’Observatori Fabra, 
Estil: Neoegipci





L’observatori Fabra pertany a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts e Barcelona, entitat que avui dia continua encarregant-se del funcionament i del seu manteniment. Va ser inaugurat en 7 d’abril de 1904 i és obra de l’arquitecte Josep Domènech i Estapà, titulat en 1881 per l’Escola d’arquitectura de Barcelona de la que fou Catedràtic de Geodesia i , també, de Geometria descriptiva, entre 1888 i 1895. L’origen del l’Observatori es remunta a l’any 1900, quan Camil Fabra, primer marques d’Alella, reputat industrial del sector tèxtil i polític del partit liberal, va aportar una gran quantitat de diners amb l’objectiu de contribuir a la realització del projecte per construir un observatori astronòmic, meteorològic i sísmic al Tibidabo. El 1902 van començar les obres que van concloure dos anys desprès.


Domench i Estepa, que era membre de l’Reial Academia de Ciencies des de 1883 i que va arribar a presidir-la en 1914, projecta un edifici de planta complexa atenent als requeriments de les seves funcions . Així, el cos rectangular, acabat en un creuer transitable, esta tallat en dos per una obertura vertical, necessària pel funcionament dels aparells d’observació, i el cos octogonal està coronat per la cúpula , metàl·lica i giratòria, del telescopi. Tanmateix és l’atri d’accés, inspirat en les entrades pilones d’un temple egipci, l’element que acaba infonen “caràcter” a l’edifici. L’aspecte sever i rectilini de la portalada , amb dues columnes i un frontó inequívocament neoegípcis, son indicatius de la fascinació que exercí l’antiguitat faraònica en la generació d’arquitectes decididament eclèctics de finals del segle XIX i principis del XX.   
 
Les vies d’introducció d’aquest estil a Barcelona , d’acord amb la mentalitat “revival” predominant en aquella època, van ser tres: La Primera, la de les revistes il·lustrades amb imatges dels pavellons neoegipcis construïts per les grans Exposicions Universals. En aquestes imatges es fa pales, juntament amb les dels pavellons Indis, Xinesos o japonesos, la visió exòtica del món desconegut que tenia Occident ; La Segona, els articles i monografies sobre l’art egipci que demostren el creixent interès dels estudiosos per esbrinar els secrets del suposat passat bíblic. La lectura d’ alguns tractats, com ara “Historia, Teoria y Técnica ornamental y decorativa de Egipto” de Ricardo Agrasot (dins de la col·lecció “Biblioteca de las artes Decorativas” dirigida por Rafael Domenench), van tenir una enorme repercussió ; la tercera via d’introducció de l’estil foren les escenografies teatrals . Egipte es va posar de moda amb l’opera d’Aida, representada per primera vegada a Barcelona en 1876, en el Teatre principal. Les Imatges dels grans telons que ambientaven les escenes, com els dissenyats per Francesc Soler i Rovirosa, difoses mitjançant les revistes il·lustrades, van contribuir a modelar el gust del públic vers aquest estil. Tanmateix, el neoegipci al nostre país, llevat de comptades excepcions, es limita a petits detalls en els programes decoratius destinats a l’embelliment de les diferents tipologies de construcció. El neoegipci en arquitectura, més enllà de l’àmbit funerari , va tenir un caràcter ornamental, com ara relleus , columnes o reixes amb representacions de flors de papir, del disc solar alat o del ull d’Horus (udjat).  


dimecres, 18 de juliol de 2018

PALAU MERCADER



Tipus: Edifici Residencial
Període: 1864-1869
Autor:   Jose Domínguez Valls
Situació: Ctra. D’Hospitalet s/n  (Cornella del Llobregat)        
Estil:  Neoàrab 



El Palau Mercader va ser construït entre el 1864 i el 1869 per encàrrec de Joaquim de Mercader i Belloch (1824- 1904), en una finca de Cornellà, propietat de la família. El projecte va implicar l’execució  d’obres de gran envergadura que, a banda de l’enderrocament de la masia anomenada mas Oriol de l’Empedrat , va comportar la creació d’un jardí de 48 hectàrees amb plantes exòtiques.   

Cal recordar que Joaquim Mercader era en  aquella època un reconegut col·leccionista i aficionat a la història,   amb  possessió  d’ una important col·lecció arqueològica que va incloure en el «Museu zoològic comte de Belloch», fundat pel seu pare, Ramón Mercader, en 1835. El Museu  zoològic físicament es trobava al carrer Lledó, número 11, de Barcelona,  però la col·lecció d’ armes, monedes, armadures, ventalls, gravats, ídols romans, i diversos objectes rars i antics els conservava  al Palau ricament decorat amb motius neoàrabs  que tenia la família al Passeig de Gracia, a l’alçada del carrer Provença, i que va desaparèixer al mateix temps que s’erigia la residència senyorial a Cornella.   

El mestre d’obres Jose  Domínguez Valls, empès per la corrent  historicista del moment, va construir aquest edifici residencial de dimensions colossals on barreja estils de diferents èpoques. De fet, l’aspecte exterior recorda un castell medieval, a jutjar pels merlets que coronen el seu perímetre i les torres octogonals de les seves cantonades, que contrasta amb el decorativisme sumptuós de l’interior,  on els diferents espais d’us privat tenen “caràcter” segons la funció representativa que se’ls assigna. Les denominacions de les sales obeeixen a l’estil decoratiu (per exemple, la Sala de pas o del Renaixement) o un objecte (la Sala dels Pianos) o funció (el menjador). Ara be, pel que fa a l’objecte d’estudi del blog, i per tant a la nostra fixació en l’estil orientalista, en destaquem el Saló àrab i el salo Rosa. 
  

El Saló Àrab, contiguo a la recepció i destinat  a actes socials,  es feia servir  ocasionalment com a sala de ball. L’epidermis de les seves parets és típicament neoàrab, tot i així  destaquem  com a curiositat  la llegenda amb grafia àrab dels noms de Mercader i Comtes de Bell-lloc  que recorre el  fris la sala. Detalls com aquest demostren  la filiació del programa decoratiu amb les necessitats  i els costums socials de la burgesia que havia  arribat  al  govern  amb la restauració de la monarquia d’Alfons XII  desprès del cicle revolucionari,  iniciat  amb  la Gloriosa de 1868 i finalitzat amb  la I República,  que els havia catapultat al poder polític.  

El Saló Rosa era el dormitori, presidit per un llit amb baldaquí,  en part constituït per elements salvats de l’enderrocament del Palau del Passeig de Gràcia el  1871.  Val a dir, que la presència d’un baldaquí amb cortinatges no respon  només a la voluntat   de preservar l’escalfo del llit i la intimitat del descans  sinó que tenia la funció simbòlica de mostrar d’estatus dels seus propietaris.   A partir del segle XVIII, seguint la moda francesa, el dormitori havia pres un rol destacat en els espais de recepció de la casa. Durant el dia era una sala on es rebien les visites i de nit servia d’ estança pel repòs, per això solia estar dividit  en dues parts, la alcova, on es trobava el llit, i la avantcambra amb cadires i tauletes pels convidats. La alcova podia tancar-se amb portes, tot i que sovint només es feia servir cortinatges. Per aquest motiu , el dormitori, a la vista de gent aliena al propietari i  la seva família, en realitat feia la funció d’aparador on s’hi mostrava  la puixança i riquesa de la nissaga  a la que pertanyia la casa. Per aquest motiu el baldaquí de Can Mercader es  sofisticat i luxós, i el dormitori , tot i que en el segle XIX  acabarà  reclòs a l’àmbit privat,  en la dècada de 1860 encara tenia un paper força destacat.  El saló Rosa mostra el poder econòmic dels comptes de Belloch amb una decoració fantasiosa, que recrea un lloc de somni,  pròxim a l’edèn imaginat a partir de lectures com les mil i una nits,  això si,  embolicat de brocats, velluts, sedes, puntes… La moda del baldaquí al llit no va desaparèixer fins les primeres dècades del segle XX.

Arnau de Mercader (1852-1932), tercer compte de Belloch, fill  de Joan  Mercader  i hereu de la  seva fortuna, es van caracteritzar pel seu gran interès pels temes culturals i artístics. Ell va ordenar la construcció de la Torre Miranda, annex a la finca, utilitzada com a mirador d’ocells i observatori astronòmic, d’estil neomudèjar.  En morir Arnau Mercader  sense descendència, l’hereva universal fou la seva muller, la cantant d’òpera Paulina Pozzali Crotti.
L’any 1974, l’Ajuntament de Cornellà va fer-se càrrec del llegat, en pèssim estat de conservació. Va incloure el palau Mercader al catàleg d’edificacions històriques, va iniciar el projecte de recuperació del parc i l’any 1989 es va obrir a la ciutadania. Can Mercader va esdevenir així el primer parc públic de Cornellà. Entre els anys 1990 i 2004, el palau que domina el parc ha estat objecte de successives rehabilitacions ó, que van permetre que ja el 1995, s’obrís al públic com a museu d’arts plàstiques i decoratives i com a seu d’actes culturals.