CASAS RAMOS

Tipus: Edifici Residencial 
Periode: 1906 
Autor: Jaume Torres i Grau (1879-1945) 
Situació: Lesseps, 31 
Estil: Neoàrab

La popularment coneguda com a “Casas Ramos” és un habitatge plurifamiliar projectat a l’any 1906 per Jaume Torres i Grau. La construcció d’aquest edifici a la Plaça Lesseps de Barcelona va coincidir amb la definició dels preceptes estètics noucentistes d’ Eugeni d'Ors i la seva propagació a través del glossari de "La Veu de Catalunya". Tot i així, “cases Ramos”, obra primerenca de Torres i Grau, te una aparença modernista i sembla estar encara sota el influx dels grans valedors d’aquest moviment com eren Domènech i Muntaner i Josep Puig i Cadafalch. No endebades Torres i Grau es titulà per l’Escola Provincial D’arquitectura de Barcelona en 1903,  dirigida  es de l'any 1900 per  Domènech  i  Muntaner, tot  i  que la presidiria  de manera intermitent.   

Feia pocs anys -concretament des de 1897- que la vila de Gràcia havia estat annexionat a la ciutat de Barcelona. En aquella època les edificacions de la seva perifèria eren construccions senzilles, de dues o tres plantes, sense cap tipus d'ornamentació. Tanmateix, “Cases Ramos”, de cinc plantes amb tres cossos d'escala, que mana construir Ricard Ramos Cordero , Conseller-fundador del Foment d'Obres i Construccions, hi destacaria com una obra singular entre la resta d'edificacions.

El pis principal conserva un saló decorat a l’estil neoàrab tardà, signe de luxe i ostentació d’una burgesia barcelonina que encara no s’havia adherit al nou gust noucentista. De fet, el noucentisme comporta un canvi de paradigma que, entre altres raons, significarà la fi del modernisme i, per descomptat, dels estils “exòtics" com a font d’inspiració . El Noucentisme postula el retorn al classicisme, es a dir, al ideal de vida mediterrani considerat el bressol de la civilització Occidental. Els seus valors s’associen a l’harmonia i a la pau social oposats a la conflictivitat nascuda de la revolució industrial i de l’expansió del colonialisme. En aquesta època el llenguatge Neàrab te poc de mimètic – no es limita a replicar l’alhambra- i esta lluny de les interpretacions fantasioses dels viatgers romàntics. L’expressió s’ha tornat esquemàtica i mesurada, amb formes eclèptiques   inspirades vagament en l’art islàmic,  com els arcs de mig punt  culminats per una rosassa de la galeria o les dovelles amb relleu de les arcades del  saló  com si fossin la continuació del seu l’intradós lleugerament lobulats.