PANTEÓ FAMILIAR PILAR SOLER

Tipus: Art funerari

Periode: 1888-1910

Autor: Leandre Albareda / Pau Deulofeu

Situació: Cementiri de Montjuïc Agr 3º,  nª 65

Estil : Neoegipci

El Panteó  funerari de la família  Pilar Soler  és  el  millor  exemple de  l'estil neoegipci  aplicat  aquest  tipus de construcció  que hi  ha a Barcelona.  Es tracte d’una recreació idealitzada de les piràmides d'Egipte, feta amb grans carreus de pedra de Montjuïc,  realitzada per  Leandre Albareda i petit (1852-1912).  La porta d’entrada presenta un  fris amb  les inicials de la difunta  decorat  amb el disc solar alat amb dues serps,  obra de l’escultor Pau  Deulofeu

Encara que Leandre Albareda ) no sigui un dels més reconeguts arquitectes de la generació  de titulats  en   l’Escola d’Arquitectura  de Barcelona, fundada el 1875,  no deixa de ser  una de les figures rellevants de la transformació  de la ciutat que es produeix  en  aquesta època .  Efectivament,  com  a arquitecte municipal  -càrrec que el dugué a treballar amb arquitectes com Antoni Rovira i Trias, autor del projecte de l’Eixample de Barcelona que finalment fou desestimat i substituït per imposició del d’Ildefons Cerdà-  rebé l’encàrrec de construir  el  cementeri  de Montjuïc en 1883, i l’ampliació del cementiri del Poblenou, , coincidint amb el programa de construccions  engegat per l’Exposició Universal,  en 1888.  

 Arran  la construcció del nou cementiri proliferen els projectes  de mausoleus finançats per la burgesia emergent. D’aquesta manera s’inicià una certa rivalitat amb la finalitat de construir el panteó més opulent o el més original, gràcies a la qual Albareda rebrà  nombroses peticions per planejar-los i  fer-los. No cal dir que, en  aquest context competitiu, Albareda  encara la realització  del  panteó de la família Pilar Soler amb un disseny orientalitzant, inspirant  en  l’antic Egipte. 

Val  a dir que, tot i la fascinació desfermada per l’art egipci  desprès de l’expedició  de Napoleó a aquell  país,  a partir  de mitjans del  segle XIX   l’estil  havia caigut  en  desús a Occident.  El interès  per  l’Antic Egipte revifà de nou   amb  motiu  de la construcció  del  canal  de Suez, acabat en 1869, i l’estrena al Cairo de l’opera Aida de  Giuseppe Verdi,  en 1871, per celebrar-ho.  Aida es  interpretada per primera vegada a Barcelona en  1875 i  l’anunci  dissenyat  per  l’arquitecte Josep  Vilaseca  per a la botiga d’objectes d’art  de Francesc Vidal  -considerada una de les primeres manifestacions  de la represa  de l’estil  egipci a la ciutat-  data de 1879.  Tanmateix, a banda  de l’exòtica atracció  que torna a exercir  l’art egipci entre els arquitectes catalans de la segona meitat  del  segle XIX,  cal  explicar  el  per que de la tria d'aquest estil  a l'hora de  construir  monuments funeraris. Sembla que un  dels motius que els  hauria empès a utilitzar-lo seria que el  neogòtic,  aleshores l’estil  triomfant   dins l’eclecticisme historicista, resultava massa lúgubre  per aquest tipus de construcció mentre que  el  neoegipci es considerava,  sorprenentment, més humà.  A la percepció de la mort  com  a“repòs impenetrable”  contribuí, sens dubte, el  predomini  de les línees rectes i  la contundència  dels volums massissos, tal i com  s’aprecia en la piràmide sepulcral que construí  Leandre Albareda per a la difunta Pilar  Soler.